Ja fa un grapat d’anys que Àlan Greus suggeria en un article dedicat a Caràcters que per fixar la data del seu naixement convenia tenir en compte l’aparició d’una primera època que s’inicià el 15 d’octubre de 1992. De fet, no cal més que mirar la portada, on consta ben explícitament que es tracta d’una «Segona època». Ho remarque a l’inici d’aquestes línies que m’han demanat («Preparem el número 100 de la revista i ens agradaria molt que aquest número tinguera un article teu en què narrares els inicis de la revista, la teua experiència com a director o el que considerares oportú…») perquè és la meua experiència la que m’impedeix considerar per separat ambdós projectes, sempre compartits amb altres escriptors, que pretenien contribuir a la reflexió sobre la nostra literatura. No vull dir, és clar, que no hi ha diferències entre les dues etapes —en l’article citat, Àlan Greus les considerava publicacions totalment diferents— sinó que el seu sentit guanya en claredat i precisió quan es contemplen com a exemples de la voluntat que les feu possibles. En conseqüència, jo proposaria anar encara més enrere del mes d’octubre del 1992 i situaria l’inici de l’aventura el 1986 quan Pasqual Alapont, Ramon Guillem, Enric Sòria i jo mateix ens convencérem de la necessitat d’una publicació que acabà concretant-se en el primer número de Daina, revista de literatura, publicada per l’editorial Tres i quatre (juny 1986) amb un esplèndid disseny de Josep Hortolà. Quan encara hi pense, constate que entre els membres de la redacció no hi havia més lligams que l’amistat, la dedicació a la l’escriptura i la convicció que ens calien plataformes per pensar les formes diverses de la creació i que, a més i sobretot, serviren per fer públic des de València la valuosa producció dels escriptors de tot l’àmbit lingüístic. És ben cert que coincidíem amb certes posicions estètiques, però aquestes no constituïren mai l’impuls decisiu per a la concreció de l’aventura. Mentre alguns, més o menys ben intencionadament, ens veien com a grup i es preguntaven quin lligam podrien establir entre nosaltres i l’índex del primer lliurament (David Rosenthal, Erica Jong, Jean-Charles Huchet, Philippe Jaccottet, Romano Costa i Narcís Comadira), nosaltres ens reafirmàvem en els nostres criteris bàsics, que determinaren el contingut dels números posteriors, no exempts d’un cert eclecticisme derivat de l’ímpetu amb què volíem defugir que se’ns considerara «parroquians d’allò local». Daina, tanmateix, no tingué una llarga vida. El número 7 (juliol 1990) ja va aparèixer editat pel Col·lectiu Jordi de Sant Jordi, constituït per la redacció quan Tres i Quatre deixà d’acollir-nos. Així no renunciàvem al projecte, però perdíem l’edició i distribució en una empresa editorial, és a dir, el que sempre havíem considerat el nostre millor guany. El final era inevitable: editàrem el que fou el nostre darrer lliurament (10, juny 1992), i encara n’aparegué un altre (11 i 12, hivern 1993/94) amb un nou consell.
Precisament perquè Daina volgué des d’un primer moment protegir-se de la provisionalitat que gairebé sempre ha caracteritzat les revistes de grup —els grups solen desfer-se amb el temps, i en conseqüència també les seues manifestacions— cal considerar-la un projecte fracassat. I aquest, avaluat posteriorment per un altre grup d’amics (Vicent Berenguer, Josep Iborra, Vicent Raga i jo mateix, i una joveníssima Lourdes Toledo a qui li n’encarregàrem la coordinació), ens portà a la primera etapa de Caràcters, que nasqué com una «revista d’informació literària» editada pel Col·lectiu Jordi de Sant Jordi i més tard pel Col·lectiu Caràcters. Fou com posar els peus a terra, una certa assumpció de les limitacions que no havíem sabut, o pogut, vèncer. Menys pàgines, tota la publicitat que poguérem contractar, articles més curts… però sense deixar de banda el disseny acurat (a càrrec d’Enric Satué i amb coberta de Joan Brossa) i la reflexió sobre la literatura més a l’abast del públic en general i sense perdre el rigor que manteníem com a criteri irrenunciable. Ho escric després de remirar-me detingudament la còpia que conserve de la pàgina web de Caràcters que, amb els meus ínfims coneixements informàtics, vaig preparar amb un apartat que incloïa els índexs dels deu primers números (1-X-1992/10-XII-1994).
Passaren quasi tres anys fins que aparegué el primer número de la Segona Època (octubre de 1997) editada per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV) i amb una redacció que inicialment vaig compartir amb Francesc Pérez Moragón i Gustau Muñoz, i amb un disseny de Josep Palàcios que tothom elogià. S’iniciava una nova etapa que satisfeia àmpliament algunes de les meues il·lusions. En primer lloc, fet que a hores d’ara encara veig més clar, perquè la iniciativa fou el resultat natural de la petita història que acabe de resumir, és a dir, una síntesi de les dues temptatives prèvies que havien fracassat. I també perquè em permetia seguir endavant amb una línia de treball com a docent de la UV i com a membre de l’IIFV que pretenia, d’una banda, posar a l’abast dels estudiants de literatura les pàgines de Caràcters (al poc temps, un d’aquests joves estudiants, Felip Tobar, ja formava part del consell) perquè s’iniciaren en la crítica i, d’una altra, obrir noves vies de presència pública de l’IIFV, concretament en el món de la cultura i la creació.
Els 32 números que aparegueren fins que vaig deixar la redacció (el núm. 33, octubre 2005, ja comptava amb la direcció de Juli Capilla, un altre dels estudiants a què m’he referit adés) ocuparen una bona part de la meua jornada de treball, però no deixaren d’aportar-me satisfaccions, entre les quals i sobretot, les relacions que vaig mantenir amb els autors que hi col·laboraren i amb tots els qui, en un moment o altre, s’incorporaren al consell (Jaume Subirana, Txema Martínez i Susanna Rafart) per tal de reforçar la implicació de tot el territori lingüístic. Tant de bo altres projectes meus, que només es concretaren com a esbossos o propostes, hagueren fet un camí semblant! Potser, i aprofite ací una feliç elucubració de Seamus Heaney, vaig sobrealimentar la meua imaginació amb una bona dosi de les meues esperances. Però no és hora de laments sinó de celebrar els cent números d’una iniciativa a la qual desitge una llarguíssima vida.