En una de les converses que Marilar Aleixandre imagina a Les males dones, Concepción Arenal diu a Juana de Vega que la justícia és «com un ratpenat, ara és aquí i d’aquí a un estona ja no el veiem ni hi ha manera de canviar-ne el rumb». La idea que la justícia és un principi decebedor, i fins i tot pervers quan es parla de la vida d’una dona, travessa l’obra des de l’inici i l’apropa a un patiment present, viu. Però l’atractiu de Les males dones, que va guanyar el Premi Nacional de Narrativa 2022, va més enllà.
L’obra és, en contingut i forma, una barreja peculiar de gèneres i motius. Tal com l’autora indica a les darreres pàgines, hi apareixen personatges històrics —com ara Concepción Arenal o Juana de Vega— i d’altres creats per la imaginació, com és el cas de la Sisca; és clar que la imaginació mai no s’escapa d’allò que, per desgràcia, sabem que va ocórrer. La crueltat a què són sotmeses les protagonistes, dins i fora la presó, ressona amb els testimonis, històrics o familiars, que perduren fins a dia d’avui. Es tracta, doncs, d’un cor de veus femenines que dialoga, canta i s’ajuda en circumstàncies impossibles; tant les que busquen contenir el dolor i les conseqüències del crim que les ha dut a la presó, com les que intenten revertir, a través de l’educació i el desafiament, l’impacte funest del sistema penitenciari en les dones. És un cor, a més, amb força: les preses sobreviuen en un entorn anihilador i les integrants de la Societat de la Magdalena intenten lluitar contra aquest; pertot arreu s’intueix la complicitat, la resiliència i el relat comú que marca les seves vides. Quant a la forma, potser l’aspecte més sorprenent i ben aconseguit de l’obra, el salt d’una veu a l’altra se succeeix de diverses maneres. L’autora barreja narració amb gènere epistolar i introdueix cartes escrites per Concepción Arenal durant el temps en què va exercir de visitadora de La Galera, la presó on es desplega l’acció; també hi insereix fragments de les Memòries de la Societat de la Magdalena. La línia entre realitat i ficció, entre document històric i recreació narrativa no és indivisible, però funciona, com també ho fan les incursions poètiques a El cor mut de les males dones, els capítols on les preses canten les seves desventures. Són versos replets de dolor, ràbia i llegat popular, cosa que sovint en dificulta la lectura, però que es fan necessaris per pair una violència explícita i devastadora. No és sorprenent, doncs, que el traductor sigui un poeta que no només ha traduït les regueifas amb tota la traça que es podia esperar, sinó que ha mantingut en gallec –i traduït a peu de pàgina en català, una solució més que encertada– aquells versos que havien de ser llegits en la llengua de les preses.
Les males dones se situa en un context històric del qual el lector n’és conscient en tot moment: Concepción Arenal y Juana de Vega el recorden, però també ho fan els esdeveniments, passats i presents, a què s’hi fa referència; l’inici de la revolució liberal espanyola, la Constitució de 1812, Francisco Espoz i Mina, marit de la comtessa, o el pare mateix d’Arenal i, és clar, la realitat social de la Corunya a mitjan del segle xix.
És important parar atenció al plantejament dicotòmic d’aquestes figures històriques perquè si bé ambdues articulen el seu discurs a partir d’una mateixa convicció, la importància de l’educació en les dones, sobretot les preses —i es podria considerar fins i tot pioner perquè recull en un pla germinal la reinserció social—, tant una com l’altra s’hi apropen des d’un horitzó divers. Juana de Vega és tolerant i de pensament liberal, mentre que Concepción Arenal és terriblement conservadora. L’alfabetització de la dona, les oportunitat a què creu que hauria de tenir accés, van lligades d’una moral incontestable. El tarannà religiós d’Arenal la converteix en un personatge queixós, relativament abatut i auster. Juana María, per contra, es fa servir de l’optimisme i la tossuderia per contradir el sistema. Juntes, i a còpia d’esforços titànics, demostren que és possible deslligar la dona del futur somort a què se la condemna.
Els obstacles burocràtics i la final dissolució de la Societat i el càrrec de visitadora són simptomàtics d’una circumstància encara més penosa: la flagrant corrupció de certs principis religiosos, o més aviat el seu ús com a excusa per sotmetre les preses a unes condicions infrahumanes. Les idees de redempció i penediment que governen La Galera, de la qual se’n fan càrrec unes monges de la caritat, són els fonaments a través dels quals es vexa, maltracta i redueix al no-res dones que han estat empresonades per situacions que difícilment anomenaríem crims. La presó com un espai alienant i deshumanitzador, per desgràcia, no és específic de La Galera o de l’època, sinó que persisteix temps després. L’autora en fa una descripció pertorbadora i s’entreveu el mecanisme amb què se subjuga les preses: no es discerneix delicte de pecat, no se separa l’ésser en societat de l’esperit corromput i la culpa justifica el càstig, és a dir, l’anihilació última de la dona pecaminosa.
Més enllà de la desesperació que aquests passatges puguin fer sentir al lector, és important reprendre el concepte de justícia que s’esmentava a l’inici perquè la clau argumental de Les males dones rau aquí. Els crims que han comès les preses venen determinats tant per la seva condició social, és a dir, la pobresa extrema, com per la seva condició de dones. Algunes han hagut de prostituir el seu cos per poder alimentar les seves criatures, altres han robat pa amb el mateix fi i altres han triat la pròpia supervivència per sobre de la del seu agressor. Totes conviuen amb la mort, la violència i el menyspreu com un aspecte indestriable de la seva existència i quan intenten desdir-se’n, no com un desig conscient sinó com una necessitat per continuar vives, se les condemna.
La història de la Sisca, una de les protagonistes de l’obra, n’és l’exemple més clar. La Sisca és una noia de quinze anys que ha estat condemnada per ajudar a malparir a la seva mare. Els ulls intuïtius i capaços amb què observa el seu entorn converteixen el seu relat en el més punyent de tots; la fam esfereïdora, la mort prematura del seu germà, la feina esclavitzant. La mare de la Sisca ha de recórrer a l’avortament clandestí per evitar que la pobresa s’endugui més fills i, finalment, mor. En aquests capítols, Aleixandre no s’ajuda de cap recurs estilístic per alleujar la cruesa d’allò que narra, sinó més aviat el contrari, despulla l’horror comú i força el lector a la incomoditat. El relat de la Sisca no és només el relat de la violència sobre el cos de la dona, sinó el de les institucions que el perpetuen. Quan la justícia es concep a partir del valor nul de la dona més enllà de la seva funció reproductiva, i quan la seva vida és adreçada amb una hostilitat integral, quin sentit té? Quines estructures de pensament l’emparen?
L’autora va reconèixer en una entrevista que una altra forma d’exercir violència era per mitjà de l’accés al coneixement. La iniciativa de la visitadora pretén corregir això i l’obra Cantares gallegos, de Rosalía de Castro, hi juga un paper crucial. La lectura d’aquests versos a les preses, que es troben en ple procés d’alfabetització, té un efecte commovedor no només pel context en què es reciten, sinó pel que simbolitzen. Sisca es desfà en plors i es pregunta com és possible que això surti d’un llibre; hi troba imatges que pertanyen a la seva realitat però, sobretot, està escrit en la seva llengua, el gallec. Per primer cop veu una cosa tan íntima i implícitament pròpia, i alhora tan renegada i menystinguda per la societat on viu, servir una funció estètica, convertir-se en allò que mai no se li ha permès, poesia. L’autopercepció de la Sisca, com a dona pobra, però també com a gallegoparlant, es ressitua quan concep la seva llengua impresa en un llibre; és un reconeixement a la manera amb què s’explica i es relaciona amb el món i és també una esperança. Potser és per això que el retrobament entre Sisca i Fefa —altrament Pepa la Loba, de qui caldria escriure una ressenya a part— culmina amb l’intercanvi de Cantares gallegos; Sisca ja s’ha après l’obra de memòria, i Pepa la Loba, que esdevé un símbol inequívoc de la llibertat i més endavant el folklore gallec, el tindrà com a record de tot allò que han viscut i de la gratitud que li professa.
Les males dones és un relat punyent, rar i meravellós sobre la força, interior i col·lectiva, d’aquelles a qui la història fa tard a reconèixer-les, però que tanmateix és imprescindible que ho faci. Aleixandre ho sap bé.