Joan Todó

En la distinció aparentment eterna entre poemes clars i poemes obscurs, crec que hi ha com a mínim dues caracteritzacions una mica paradoxals a tenir en compte, dues tipologies que enterboleixen la polaritat. Hi ha, per una banda, poemes aparentment clars, fàcils, que mirats de prop revelen uns plecs inesperats (crec que no costaria trobar-ne, d’aquests, al primer llibre de Gabriel Ferrater). El mecanisme no és al capdavall tan misteriós: el poema narra una escena sense context, entrega uns pronoms buits com a personatges, enllaça un relat amb un epifonema desconcertant. L’altra possibilitat em resulta més enigmàtica: [...]