En la distinció aparentment eterna entre poemes clars i poemes obscurs, crec que hi ha com a mínim dues caracteritzacions una mica paradoxals a tenir en compte, dues tipologies que enterboleixen la polaritat. Hi ha, per una banda, poemes aparentment clars, fàcils, que mirats de prop revelen uns plecs inesperats (crec que no costaria trobar-ne, d’aquests, al primer llibre de Gabriel Ferrater). El mecanisme no és al capdavall tan misteriós: el poema narra una escena sense context, entrega uns pronoms buits com a personatges, enllaça un relat amb un epifonema desconcertant.

L’altra possibilitat em resulta més enigmàtica: són poemes que semblen obscurs, que de fet realment ho són, però quan te’ls mires de prop exhibeixen una estranya transparència. No és tant que la lectura atenta obri la possibilitat de la paràfrasi, que és el que entenem per interpretació; és més aviat al contrari, són versos que semblen negar la possibilitat de la lectura així entesa, versos sense possible perífrasi que diuen el que diuen tal com ho han de dir. Crec que és el cas de molts poemes de J. V. Foix i tinc la sensació que sé com ho aconsegueix.

Però hi ha un poeta més enigmàtic encara: ell hi arriba evitant el recurs foixià. En el cas dels poemes de René Char, aquests se’ns imposen sense recórrer a les estructures tradicionals en què Foix s’infiltra i que s’adapten als seus escrits com un guant. Char, de fet, sembla anar sense guants: hom l’imagina treballant la terra directament amb les ungles. I d’aquest treball n’extreu els textos, que per poc que els llegim amb atenció se’ns fan evidents, tan evidents com per semblar la poesia elle même, tot i que no sabríem formular l’evidència que ens comuniquen de cap altra manera que com l’ha fixada Char.

Vet aquí l’enigma.

(També fa gràcia, però, sorprendre’l escrivint un poema amorós, en vers a estones rimat, un poema de desvetllament, de retorn a la pau després de la tenebra, com aquest d’«Els matinals» que m’he entretingut a traduir)

PLEINEMENT

Quand nos os eurent touché terre,

Croulant à travers nos visages,

Mon amour, rien ne fut fini.

Un amour frais vint dans un cri

Nous ranimer et nous reprendre.

Et si la chaleur s’était tue,

La chose qui continuait,

Opposée à la vie mourante,

À l’infini s’élaborait.

Ce que nous avions vu flotter

Bord à bord avec la douleur

Était là comme dans un nid,

Et ses deux yeux nous unissaient

Dans un naissant consentement,

La mort n’avait pas grandi

Malgré des laines ruisselantes,

Et le bonheur pas commencé

À l’écoute de nos présences;

L’herbe était nue et piétinée.

(Les Matinaux, 1947-1949)

PLENAMENT

Quan els ossos ens aterraren

Desfent-se’ns a través del rostre,

Amor meu, res era finit.

Un fresc amor vingué en un crit

A revifar-nos i reprendre’ns.

I si el caliu era emmudit,

La cosa que continuava

Contra la vida agonitzant

Es realitzava fins a l’infinit.

I allò que havíem vist surar

Arran de l’adoloriment

S’estava allà com dins d’un niu

I els seus dos ulls ens aplegaven

En una avinença naixent.

La mort no s’havia fet gran

Malgrat les llanes degotants

I la delícia no encetada

A l’aguait de la nostra estada;

L’herba era nua i trepitjada.