Tanqueu els ulls i imagineu un jaguar davant vostre. La por ens fa accelerar el batec del cor, que atapeïx amb oxigen tots els músculs per a poder fugir ràpid i aferrar-nos a la vida. Este llibre tracta de tot el contrari: del suïcidi, ras i curt. De com una persona, un jove adolescent que ha estrenat la majoria d’edat, decideix caminar en sentit contrari, en direcció a la mort.
Joanjo Garcia és llicenciat en història i ha exercit com a professor de Secundària. Potser ahí rau la complicitat amb el món adolescent que es pot notar en les seues descripcions i en les trames. No debades, la novel·la és Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil. Si més no, el tema principal, tot i que tabú, és un dels més importants que caldria posar damunt la taula per a totes les persones que es relacionen amb joves, bé siga de forma professional o afectiva, doncs és la segona causa de mort en esta franja d’edat, segons apunten els experts a l’epíleg.
L’autor recorre la vida de Juan David, de la ma d’una de les seues amigues més properes, l’Aina, qui a través del relat intenta donar-se una explicació recomponent la biografia del seu amic.
Una de les primeres històries que ens conta és la del malnom: Jaguar, i és que «posar noms» és un costum molt arrelat en la nostra cultura, i sempre és interessant conéixer la història teixida al darrere, que sol ser una anècdota memorable.
Aina torna al poble que els va unir, a Valhondo. Un poble d’interior com tants altres, on la seua família va a passar les vacances. Pobles d’imatges extremades, fantasmagòrics en hivern, i plens de cridòries i cotxes farcits fins al sostre de maletes i bosses a l’estiu, que deixen un buit equivalent quan marxen al setembre.
En estos pobles, la metàfora dels incendis ens apropa a una altra realitat candent: la despoblació de les zones rurals. Ens dibuixa paratges de poblacions en ruïnes que pregonen l’incendi de la despoblació a Valhondo, un foc que poc a poc pren els matolls, amb els cartells de «En venda» que comencen a penjar-se en les cases.
Aina, no ha pogut acomiadar-se del Jaguar com cal, i això complica les coses. Torna al poble on es retroba amb eixos amics d’infantesa a qui el pas dels anys i les tries personals van recol·locant. Marta, Yoli, Nico, Gus, Carlos, etc. Veiem, així com van passant les pàgines, com de diferent és la història per a qui queda al poble durant tot l’any i per a qui la viu a centenars de quilòmetres i només fa una o dos visites a l’any. El malentès és inevitable.
La mort del Jaguar és tabú, el poble sencer s’ha preocupat d’esborrar qualsevol record d’ell. Les xarxes socials també prenen un paper protagonista en aquest cas, com en tants altres que condueixen o no a un desenllaç fatal, però que inevitablement passen pel sofriment de les persones més properes.
El Jaguar és un jove intel·ligent, ben plantat, amb carisma i ben acceptat entre el jovent, a qui les decisions familiars l’han portat a un poble del qual vol sortir, per abastir els seus delers intel·lectuals. La intenció és tornar a Madrid, lloc d’on va eixir quan tenia 14 anys. La vida no li ho posa fàcil.
Haguera pogut fer més? I si hagués tingut el telèfon? I si…?, són preguntes que es fa la nostra protagonista, així com totes les persones supervivents de suïcidis consumats, i colpegen la ment una i una altra vegada. La cura és difícil, però l’únic remei conegut per guarir les nafres són les paraules.
En aquesta novel·la, és la mare qui primer empra la paraula suïcidi, i ajuda a Aina a ordenar el seu discurs i a poder acomiadar-se d’ell amb un regal, que recordarà per sempre la seua complicitat.
Després de llegir la novel·la, i més encara, després de la claredat de l’epíleg, resta un silenci esfereïdor, el silenci que deixa tot suïcidi. Esta novel·la, sens dubte, és un primer pas per posar damunt la taula la salut mental de la joventut, que tan aparentment llunyana ens sembla d’estos malestars.
Tan de bo siga llegit per molts joves i encete molts debats i converses.