Autoria: Italo Svevo
Títol: Vi generós
Editorial: Comanegra, Barcelona, 2021
Pàgines: 211

El primer que crida l’atenció dels llibres editats per Comanegra en general, i de la col·lecció «Portàtils» en particular, és l’exquisidesa de l’edició. Excel·lent la maquetació d’Eduard Vila i la seua portada delicadament al·lusiva al vi generós que amenaça amb vessar-se literalment de la copa lleument inclinada, com se n’ix simbòlicament el vi que deslliga la llengua del protagonista narrador del conte que dona títol al volum, que li atorga una sensació d’alliberament tan il·lusòria com potent i que, finalment, desferma els malsons que alliberen culpes i desitjos inconscients.

Així són els personatges d’Italo Svevo: consciències treballadament equilibrades que acaben per desbordar en lents col·lapses percebuts amb una tenaç i precisa introspecció. Així el protagonista d’un dels meus contes preferits del recull, «L’assassinat de via Belpoggio», que descobreix que l’energia que li va permetre cometre el crim amb audàcia, força i precisió desapareix una vegada comés. La culpa i la consciència de la persecució a la qual està sent sotmés el llançaran envers els seus perseguidors. No hi ha cap manera millor de semblar culpable que obstinar-se a no semblar-ho.

Aquesta evocació del que trobarem en endinsar-nos en la lectura dels relats del volum es veu completat pels excel·lents i aclaridors textos que li serveixen de pròleg («Un petit delinqüent neuròtic», de Francesco Ardolino i «Una autobiografia, però no pas la meva», de Maria Callís) que apreuen la importància de l’autor triestí, els seus trets fonamentals i posen en valor la tasca editorial de Comanegra i la seua política de traduccions al català d’obres fonamentals de la literatura europea, de petites joies al sí de les obres d’escriptors i escriptores cabdals. «Els elements reprimits malden per manifestar-se, socialment, en la seva lluita contra una repressió», escriu Ardolino al pròleg per assenyalar una de les línies temàtiques centrals de l’autor de La consciència de Zeno. I a l’epíleg, Maria Callís afegeix que «els personatges svevians malden debades per sentir-se conformes amb la seva manera de mostrar-se davant dels altres —i davant d’ells mateixos també».

La selecció de textos, a càrrec de Francesco Ardolino, és excel·lent i confirma plenament aquests trets. De fet el llibre és una antologia que no ho sembla, pel seu caràcter orgànic, per l’ordenació dels relats, per la manera com dialoguen entre ells. Cloure amb una selecció de faules breus és un encert, perquè il·luminen amb les seues amargues sentències la lògica profunda i els motius dels contes. Són punyals xicotets però aguts que esmolen l’atmosfera nihilista que els relats construeixen.

El català emprat en la traducció de Marina Laboreo és flexible, clar i precís. No sé si correspon a aquella especial modulació de la llengua italiana en Svevo, però en qualsevol cas resulta un vehicle impecable per a les seues històries, per als seus personatges introspectius, angoixats i descreguts. A més dels ja esmentats, no puc deixar de referir-me al gos Argos i al seu monòleg transcrit, a la seua acceptació submisa del maltractament, en un conte molt suggeridor que em va recordar poderosament «Yzur», de Leopoldo Lugones, el qual pot llegir-se com una inversió de la perspectiva. Dos «investigadors» obsessionats amb la sospita que els animals poden parlar i no ho fan per subtraure’s a una part de la dominació humana, dos investigadors que fan víctimes d’aquesta obsessió gairebé malaltissa els animals que els serveixen d’objecte d’estudi, un simi i un gos, respectivament. I, finalment, la inversió, el silenci obstinat del simi de Lugones enfront d’aquest narrador que acaba entenent el llenguatge dels gossos i és capaç de reproduir no només les seues paraules sinó també la seua visió del món.

També, és clar, destaca el conte que dona títol al volum, al qual ja m’he referit, amb les reflexions implacables del narrador en el seu trajecte fins a la resignació de la malaltia i de la consciència que els plaers quedaren enrere. «De l’alegria en queda l’enyorança, que també és un dolor, però un dolor que cobreix allò fonamental: l’autèntic dolor de la vida», diu per exemple amb descarnada lucidesa.

Vi generós, d’Italo Svevo és, en resum, una notícia excel·lent per a la nostra literatura i la nostra cultura. Un llibre, en efecte, generós, com el vi, per la seua desenganyada saviesa, per la seua proposta d’escriptura gairebé notarial de la subjectivitat, per la seua rotunditat implacable, cínica de vegades, doloridament existencial d’altres. «Una formiga mor i, mentre mor, pensa: “El món mor”», diu per exemple una de les faules. Aquest llibre, editat de manera exquisida per Comanegra, és una mena de col·lecció de petites tessel·les precioses de la literatura del cor d’Europa que viu una nova vida, lluminosa i profunda, en llengua catalana.