Tots som capaços de concebre una imatge més o menys completa de la realitat que ens envolta. Aquesta imatge, però, és subjectiva i ideològica. Al capdavall, la composem mitjançant processos ineludibles d’inclusió i d’exclusió. Els productes culturals treballen oferint (o imposant) representacions concretes del món, unes representacions, com les nostres imatges, no exemptes de selecció. El carrer de baix, la primera novel·la d’en Vicent Flor, participa, com no pot ser d’una altra manera, d’aquest filtratge. Amb això vull dir que l’esmentat text, com qualsevol altre, decideix mostrar una sèrie de qüestions en detriment d’unes altres. Són precisament les problemàtiques exposades a El carrer de baix les que crec que ens permeten parlar d’ella com una novel·la diferent, un relat que va més enllà de les pautes dominants i de les temàtiques convingudes per interpel·lar el lector des d’un altre lloc, i així obligar-lo a mirar cap a una parcel·la de la realitat silenciada i invisibilitzada, radicalment incòmoda.
A El carrer de baix ens acosta a la tragèdia d’en Diogo, un menor tutelat i racialitzat doblement abandonat: primer per la família biològica, després, i amb només set anys, per la seva primera família d’acollida. Narrat en passat i en primera persona pel segon pare tutelar del nen, de nom Carles, el text relata els alts i baixos de la vida del menor a casa d’en Carles i els problemes d’adaptació i la conducta disruptiva del jove. Però he dit doblement abandonat perquè també les institucions li donen l’esquena quan, ja adolescent i drogoaddicte, és incapaç d’integrar-se en un món on sembla no haver-hi lloc per a algú com ell i es converteix, a ulls del sistema i de la societat en general, en un problema. En Diogo —se’ns informa en les pàgines inicials de la novel·la— és mort, i el text que llegim es transforma ràpidament en una mena de catarsi d’en Carles, una sortida al dolor, la culpa i la impotència, la història d’un fracàs personal i col·lectiu, una crítica a les polítiques públiques (insuficients i, en molts casos, contradictòries), al funcionament dels centres de menors i penitenciaris, i a la marginació fruit de la indiferència vers un jovent, aquest, sense rostre. Ara bé, en la narració no hi manquen episodis de llum que són tot un cant a la vida, a l’amistat i a l’amor, convertint el text així en una mena de calidoscopi replet d’emocions que traspua honestedat, un testimoni escrit que no busca en l’escriptura alliberar-se de la càrrega, sinó aprendre a viure amb ella.
Com dic, la novel·la és plena de reflexions respecte de l’amistat, l’amor i la vida, però també sobre la literatura, la vida en parella, la malaltia, la mort i el suïcidi. No obstant això, molts d’aquests raonaments pequen d’una superficialitat que ratlla, en alguns casos, la banalitat (els amics són el regal de la vida, la malaltia una guerra que s’ha de lliurar, la mort part indissociable de la vida…). El narrador no aconsegueix aprofundir en gairebé cap ocasió i es queda navegant per l’epidermis d’unes qüestions que podrien haver-lo dut per camins sens dubte menys anodins. El que comença essent, per exemple, una bona divagació vers la figura de la víctima —qui ho és: en Diogo o la persona a qui el jove amenaça i roba pel carrer?— es despatxa amb unes breus línies…
Segurament relacionat amb l’esmentada simplicitat es troba un estil així mateix simple i monòton, on res destaca i és gairebé inexistent el canvi de ritme i de registre (tots els personatges parlen si fa no fa igual), una forma d’escriptura que cau sense fre en la repetició («tanmateix», «si més no», «al capdavall» i «amb tot» són només algunes de les locucions i adverbis més recurrents) i que es presenta incapaç de donar profunditat i versemblança als diàlegs i als seus protagonistes. De fet, acabes la novel·la i de sobte te n’adones: no has empatitzat amb cap dels personatges. Els capítols o fragments dedicats a la descripció de la geografia valenciana i/o el seu passat històric són, per una altra banda, lents i feixucs: un s’acosta a ells com si haguessin aparegut arbitràriament, sense entendre el motiu de la interrupció del que semblava el camí principal (i ben segur, més interessant).
Poques són les novel·les que s’han atrevit, fins ara, a endinsar-se en la realitat dels menors tutelats i descriure, amb la cruesa d’alguns moments d’El carrer de baix, els perniciosos efectes d’una infantesa traumàtica i la ineptitud de les institucions públiques a l’hora de trobar solucions alternatives a la judicialització. Tot i això, la potència crítica de la narració queda neutralitzada per les insuficiències d’un text crèdul i irregular, incapaç d’arribar al cor del fets tractats i, encara menys, plantejar solucions. L’autor sembla apuntar a un blanc sense dubte necessari, el problema és però, que no acaba disparant mai.