Com la força d’un pèndol que oscil·la sense parar, ens trobem davant d’un llibre formalment concèntric sobre la reflexió poètica i el món de les petites coses. L’autora, guanyadora del XXXII Premi de la crítica dels escriptors valencians pel seu assaig Hi ha un país on la boira (2021), s’enfila a les escales d’Escher per tal de multiplicar els espais de significació i dinamitar el sentit únic. Gorga passeja entre les síl·labes, les paraules i les reflexions sobre el seu propi ésser i és aquí on la veu poètica se sent més còmoda, s’identifica i construeix la seva identitat. No en va el viatge no deixa de ser cap a una mateixa: «I tot d’una el paper / esdevé mirall: / m’hi veig, m’hi sé, / m’hi reconec, m’hi avinc» (111). Al centre descobrim el naixement dels insectes, dels cargols i del mots; des de la perifèria ens miren els ocells i els àngels. L’atenció al detall és un dels eixos principals del llibre com en un exercici d’espills i lents, com tot allò que s’empetiteix si ho mires de lluny però s’amplifica quan més t’hi acostes. Equipada amb una lupa i una llibreta on prendre apunts pel seu «Quadern de camp», la poeta dona veu i cataloga —en llengua comuna i en llatí— tot un seguit d’animalons com el pardal, l’abella, el gavià, la sargantana i la llagosta. Uns personatges presentats com aquella au «amb una lleu reminiscència / de vol i de fracàs / cremant-li la memòria» (13), capaços de trepitjar la sorra «sense arrugar-la» (31) i privilegiats per la seva llibertat. Aquests poemes, d’un caire també pictòric, porten el lector a la tendresa delicada de les tardes d’estiu i transmeten els colors i les olors amb la precisió de la «gelatina de pètal fresc / i tremolor / de magenta» (51) de la buguenvíl·lia després de la pluja.
Hi ha una tensió entre el silenci i la paraula, o més exactament, sobre la dificultat d’escriure i la necessitat de trobar l’expressió justa, com a «Camí de la definició», «Coses de poetes» o «Centre». Un diàleg que transita entre l’interior de la poeta i aquelles coses clandestines i màgiques. Per vèncer, s’encomana a la Musa a qui demana alliberar-se de la pulsió d’escriure. Li diu: «de tant en tant / permet-me desparaular / casa i cos» (29). La preocupació per l’escriptura serà el gran tema del llibre, la inquietud sostinguda durant totes les pàgines. Només donant una ullada als títols dels poemes el lector se’n podrà fer una idea. Com tot comença a «L’hospitalitat de la pàgina en blanc» i passeja per «Mínima poètica», «Poema albí», «Fer tard a un poema», «En el silenci de la lectura», «L’edat del llapis» i «Cesura». No es pot passar per alt, veient aquests títols i d’altres, que per l’autora els mots també són «Pigments» —«Mesclar dos adjectius. / Desfer-los amb el pinzell / —groc de cadmi / amb blau de Prússia— / fins a ajustar-ne la tonalitat / expressiva. / Trobar el verd, / trobar el verb»— i que tots estem convidats a formar part del seu procés d’interrogació creativa.
Tractant-se d’una recerca de coneixement, no hi podien faltar els filòsofs: com el grec Anaxímenes, els humanistes David Hume i Simone Weil i les místiques Teresa de Jesús i Hildegarda de Bingen. A ells els hi dedica els versos més concisos del llibre com «Encara que sigui de nit / l’aigua no es torna negra» (113) o, sobre les implicacions de la mirada, «plovia entre la realitat i jo / com si sempre fos hivern / […] i em pregunto si sabré passar / de la mirada a la visió» (63). És en poemes com aquests on es veu l’ofici de la poeta, l’orfebreria dels mots i l’atenció a tot el que l’envolta, ja que ella ha rebut també la tasca d’acollir i anotar el que veu i convertir-ho en paraules «per si mai algú / —un místic, un babau, un lector— / l’hagués de menester» (119). Gemma Gorga és una autora de mirada afilada que amb «Viatge al centre» —que ja va per la segona edició— aplega algunes de les seves principals preocupacions, com l’esguard poètic al món, que ja va començar a explorar a Instruments òptics (2005), Diafragma (2012) i Indi visible (2018). Una obra completa on els lectors habituals s’hi sentiran acompanyats i una porta oberta pels neòfits al seu imaginari.