Llegir l’antologia poètica d’un autor ja traspassat requereix una especial predisposició. La selecció d’un gruix de poemes endreçats cronològicament pot restar vàlua a tota una arquitectura gestada en un llarg període si no es prenen determinades mesures. Una obra completa és un compendi lligat amb un mateix tipus de tipografia. És així com els poemes i llibres originals queden homogeneïtzats i perden el seu relleu singular. El tacte, l’olor, el gramatge, el pes, el color, si les tapes són dures o no…tots aquests adjectius queden diluïts en la uniformitat del compendi. Però el que és més important, es perd la brúixola que havia guiat cada una de les peces. El lector, per tant, haurà de fer un esforç imaginatiu —i complementar-lo amb diversos estudis— per situar en l’espai i en el temps cada una de les parts del volum que té a les mans i poder llegir els poemes en el seu originari context.
Aquesta reflexió ve a tomb pel meritori esforç que l’editorial Adia Edicions està fent ressituant i actualitzant una figura cabdal de les illes balears, el poeta de Campos Damià Huguet (1946-1996). Celebrem l’empenta de l’editor perquè en poc més de tres anys ha publicat dues antologies del també conegut com a Damià Canova. La primera, i més parcial, Tenc set de tu i bec ginebra el 2018, i la segona, La pell quan plou el 2021 la qual incorpora un nombre important de llibres inèdits. Adia Edicions es declara obertament entusiasta de l’obra del poeta fins al punt que el format de les publicacions segueix els mateixos paràmetres estètics i selectius que els de l’editorial que Huguet va crear sota el nom de Guaret, un important projecte que va encetar un diàleg amb les noves propostes literàries del moment.
Tot i que la poesia de Damià Huguet veu de l’expressionisme de Blai Bonet i de César Vallejo, de la tradició simbolista de Villangòmez i Llompart, i de la desolació de Fiol, no podem deixar d’esmentar la seva admiració per cineastes com Buñuel, Fellini, Godard o Pasolini. A Huguet, però, l’hauríem de classificar com un poeta independent i heterodox perquè investigà altres vies, com ara l’ús del llenguatge rural. La seva vida va transcórrer sempre al poble pagès, ramader i preturístic, de Campos. Escriu el que escolta als carrers d’una terra malfadada i és per això que els seus versos estan farcits de dialectalismes que enriqueixen el so. Utilitza una llengua erudita i alhora col·loquial, precisa i sense cap mena de vaguetats amb la qual radiografia, i també critica, la societat que va viure. Limita el que considera excés de retòrica dels seus predecessors a un llenguatge contingut i amb expressions molt més quotidianes. Una llengua ajustada al seu temps amb acurada selecció de determinats mots que amplien el camp semàntic i desperten la imaginació en el lector.
Fem un ràpid recorregut pel contingut de La pell quan plou. El llibre que enceta l’antologia és Home de primera mà (1972) on es retrata un món adolescent ple de neguits i de referències amoroses. El següent, Cinc minuts amb tu (1973), diu que «res no m’atura i tot m’importa»; a Carn de vas (1976) descobrim versos molt existencialistes que «llauren una terra amb gramàtica» i a Esquena de ganivet (1976) la temàtica eròtica és emprada per a tractar les seves pors i obsessions.
El mateix any que els dos anteriors, publica Ofici de sords (1976), amb trets més experimentals perquè sintetitza expressions artístiques diverses de la pintura, la fotografia i el cinema. Comença a denunciar la grisor del país i manté una actitud inconformista i de revolta. A Traus badats (1979) i a L’encant dels pentenills (1981) l’erotisme és fa encara més explícit i els poemes, gairebé aforístics, freguen l’hiperrealisme. A Els calls del manobre (1984) integra l’estructura cinematogràfica perquè el text poètic pugui ser «vist i llegit» com si estès «filmat». Guarets a l’alba (1987), escrit en alexandrí, traspua el transcendent que representa la terra de secà.
En els darrers poemaris, L’ull de clapers (1988) i Les flors de la claror (1996), reuneix poemes de tipus cinematogràfic que constitueixen una elegia a la Mediterrània. I a Vols des d’Orly (1995), l’últim llibre publicat en vida, s’intueix la pretensió de llegar una mena de testament involuntari «… acostant, a poc a poc, la lletra que conec / a tots els cants futurs que no sobreviuré».
L’editor ha situat la poesia inèdita al final del llibre i crec que hauria d’estar integrada cronològicament dins de la resta; d’aquesta manera es podria resseguir amb més detall la cartografia de tota l’obra. Uns inèdits que ara semblen complementaris, bons o dolents, en realitat assenyalen el camí que Huguet anava dibuixant i que en el seu moment varen servir d’empenta pels altres que va publicar.
Damià Huguet escriu un monument a la realitat, més enllà de realismes, va saber recollir el ric llegat de les avantguardes literàries precedents per innovar-les amb una mirada que filmava l’ànima de la terra. Un poeta que ensenya a identificar els versos amb els solcs que fa el pagès.