Dins el debat sobre la prevalença d’adaptacions novel·lístiques en els escenaris, la perspectiva antinarrativa sembla imposar-se progressivament. Laia López, a L’Avenç, en fa una aproximació prou sintètica i encertada a partir dels articles publicats per Martí Gallén i Maria Moreno sobre el tema. L’article discuteix els canvis recents en l’escena teatral barcelonina, en la qual destaca la prevalença d’adaptacions narratives sobre obres dramàtiques originals catalanes. S’analitza l’impacte d’aquesta inclinació sobre la qualitat i la diversitat de l’escena teatral catalana, posant en risc la representació de dramatúrgia catalana contemporània i clàssica. També s’hi aborda la necessitat d’espais per a dramaturgs emergents i la importància de mantenir el teatre com una plataforma vibrant per a la cultura catalana. Un resum acurat, encara que, des de la meva perspectiva, possiblement parcial.
Els tres autors coincideixen a destacar els perills per damunt de les potencials virtuts de les adaptacions novel·lístiques. Llegint aquestes anàlisis des de les Balears, em situo entre l’enveja i la incredulitat. Enveja, per poder filar tan prim en un context consolidat d’existència d’un teixit concentrat d’espais de producció públics (Lliure, TNC) o semipúblics (Beckett) quasi inexistent fora de Barcelona. I incredulitat perquè, malgrat l’evident precarietat de tot el sistema cultural català, em sembla difícil sostenir una visió tan catastrofista. En realitat, em resisteixo a compartir aquest diagnòstic, per diversos motius, però els principals serien el barcelonacentrisme des del qual s’articulen i la distorsionada percepció negativa de l’estat actual del teatre de text en català.
Amb les dades disponibles, resulta complicat defensar de manera raonable una disminució de la presència de la dramatúrgia catalana als escenaris. La nòmina d’autors no s’atura de créixer, i mai com actualment s’estrenen tants de textos contemporanis als teatres de Barcelona. Enyorar el T6 s’ha convertit en un tòpic que, des del meu punt de vista, oblida que, en aquells anys, aquella plataforma era quasi l’únic lloc on poder veure estrenes d’autors vius del país. Ara el context ha canviat tant que la tasca que feia el TNC amb el T6 és assumida amb normalitat pel sector privat multiplicant el nombre d’autors que estrenen cada any. No crec que això es pugui qualificar de retrocés, dit sia amb tota la humilitat del món. Un altre tema seria si els pressupostos són comparables; però si parlam de qualitat i projecció, crec que no hi ha res a enyorar. No tot el T6 era mètode Grolhöm, per cert. Hi va haver textos oblidables; potser més dels que trobam ara a les cartelleres.
I pel que fa al protagonisme de la narrativa, continuo sense veure-hi la part negativa. Al món anglosaxó, el transvasament de gèneres és un símptoma d’èxit cultural i una manera d’arribar al gran públic. Només puc entendre aquestes reticències des del punt de vista d’aquells que continuen pensant que una cultura és millor com més productes elitistes i minoritaris produeix. En el cas d’una cultura minoritzada i petita com la nostra, em sembla una postura suïcida.
LÓPEZ, L. (2024): «Els perills de la novel·lització de l’escena teatral catalana». L’Avenç, 505. Recuperat d’https://www.lavenc.cat/noticia/132/perills-novellitzacio-escena-teatral-catalana
GALLÉN, M. (2024). «¿Què en queda del batec de la dramatúrgia catalana?». L’Avenç, 505. Recuperat d’https://www.lavenc.cat/noticia/134/queda-batec-dramaturgia-catalana
GALLÉN, M. (2024). «Tots els camins duen a la novel·lització del drama?». L’Avenç, 504. Recuperat d’https://www.lavenc.cat/noticia/133/tots-camins-duen-novellitzacio-drama
MORENO, M. (2022). «Operació Platea: uns quants apunts sobre alguns problemes estructurals de la programació teatral actual». Els Marges, 128, 69-85. Recuperat d’https://raco.cat/index.php/Marges/article/view/418103/512490