Voliana Edicions ha publicat Cims i abismes (2023), el darrer llibre de poesia de Vicent Penya, del qual destaquem poemaris com Desig de terra (1998, Premi Agustí Bartra), Homèrides (2009, Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva) i Llibre de les enrònies (2011, Premi Ciutat de València). També és novel·lista, traductor, articulista, redactor, assessor lingüístic… Veient l’ampli ventall d’activitats de l’autor, qui no el coneix no es pot imaginar el treball tan meticulós que ha fet en la composició d’aquest llibre, que destaca just pels sonets innovadors i d’avantguarda, amb el trencament, quan cal, del sentit íntim dels vers. Mitjançant els sonets fa una poesia referent al món actual, un retrat d’un món indolent, es tracta més aviat d’una poesia de denúncia. En la qual trobem, com és habitual en els seus llibres de poemes, un llenguatge, a vegades, prou dur, amb riquesa d’imatges, un lèxic ambiciós i un domini insòlit del llenguatge. En aquest cas es tracta d’un llenguatge mesurat, però no forçat, s’ha deixat dur per la mètrica, donant pas a versos inesperats, que fan que des del primer moment el lector es replantege allò que va llegint. No és un llibre de lectura senzilla, almenys no ho és d’entrada. S’inicia amb un poema («Sobirana brasilada») que, com anticipa en el pròleg Carles Duarte, «és com si fos un cant que ens preparés per a interpretar el que ens trobarem» (p. 5). Al llarg del llibre un altre tret que trobem és la capacitat de l’autor de destil·lar la llengua per expressar el significat més pur. La feina artesanal que és la construcció de sonets, no sols es converteix en sonets d’avantguarda, sinó que pretén denunciar aspectes que estan passant en el nostre món actual, on hem creat una societat depredadora que va perdent els valors i va deshumanitzant-se. En relació amb això, expressa: «Dins de la terra on visc l’aigua s’oculta / Mil de tentacles líquids sota els peus» (p. 35). Els versos volen descriure un missatge de fet, que va obrint-se a interpretacions, i les interpretacions van multiplicant-se. El poemari té una coherència interna, si observem la forma externa —sonets—, amb els temes que relliga les quatre parts del llibre —la pèrdua, la barbàrie, la natura, la mort—, i a descriure l’ésser humà relacionat amb el seu entorn.
El llibre consta de quatre parts. La primera s’inicia en una cita de la cançó «Cims i abismes» del músic Pep Laguarda, que no fa gaire ens va abandonar, i dona títol al llibre. En gran manera, doncs, el que mou els poemes de la primera part és l’home en contacte amb un món que va en contra de l’ésser. La primera estrofa comença: «Prenc el verí de les flors dels baladres/ des del barranc que arranca del massís./ L’ombra i l’oblit per un sender de lladres/ m’omplin la ment d’una pensada gris» (p. 17). I, evidentment, en un altre poema hi fa referència: «Així has de vèncer l’hoste que combats» (p. 18). Sempre mirant d’entendre el món o de defensar-se’n. En l’última estrofa del poema titulat «Aràcnida pugna», continua la mateixa idea: «I tanmateix encara raja un riu/ al fons del fons d’aquesta immensa gruta/. Un magna aquós, magnífic i en actiu». En el fons hi ha una actitud profunda d’esperança, sobre trobar foscors i una vida que amb contacte en la societat va corcant-nos.
Doncs bé, la segona part del llibre, iniciada en una frase de Martí Domínguez, ja ens deixa entendre que la destrucció també es dona en la natura a causa dels avanços. En la primera estrofa del poema «Per la supervivència», diu així: «Una figuera creix prop de la vora/ del sequiol que rega els meus bancals./ Un arrelam que, a pols, el mur desflora/ alçant ciments i rebentant la calç» (p. 40). Són moltes les imatges que parlen per si soles: «Esperaré que tornen les collites/ davall d’un pi que em dona l’acollida» (p. 39), o «Com una flor/ que, en la ferida,/ jamai no mor» (p. 47). Els poemes ressonen com una lluita incansable de la natura on habita l’home. Els versos es defineixen en accions, que ens susciten què vol dir viure i estar al món. Un espai del qual ningú poc escapar i li pertany mentre respira. I on podem sentir les ferides, el dolor i els límits que ens aturen. Sense oblidar el vincle decisiu que ens arrela a la natura i ens beneficia. El poeta vol que prenguem consciència del que som i del que fem.
La tercera part s’inicia en uns versos de Mercè Claramunt, on s’anuncia la mort, les pèrdues i l’abisme. Una de les imatges molt clares apareix en la tercera estrofa del poema «De la tempesta, la gesta»: «Seré com un abisme sense fons./ Seré la llum del llamp de la tempesta./ Seré la veu del vers de les cançons» (p. 54). Un vaivé constant, a mesura que seguim llegint els poemes, ens van duent a l’abisme: «I, mentrestant, el risc d’un fregadís me-/ tòdic al cos. L’efecte estimulant/ d’estar suspès als límits de l’abisme» (p. 55) o «El vent s’endú/ l’aigua del riu» (p. 61), així com l’últim poema d’aquesta tercera part, que acaba amb un asterisc que ens recorda: «Tremolós, a la gola tinc un nus/ pel temps perdut, per la vida que cau».
En la quarta part i última, com diu la cita de Berna Blanch, caminem cap a la terra que ens crida. Va arrossegant un procés que ens du cap a l’oblit. Versos com «L’últim reducte humit d’aquesta terra,/ un tros de cel, de fet, que s’ha desprès/ del firmament, amb llàgrimes de més, dins d’un oreig del qual es desaferra» (p. 82). Els sonets ens donen a entendre la vida com una sèrie de camins que van tancant-se, a poc a poc; «Ni escriurà estels. Ni els núvols que han passat/ esguitaran, mai més, el full ratllat» (p. 84). De fet, en part, l’estructura del llibre, ben cohesionada, amb expressions belles o dures, ens du a plantejar-nos diversos camins, on podem reflexionar sobre què és possible i com podem millorar aquest temps nostre. Cims i abismes té una virtut que condueix el lector a replantejar-se una quantitat de temes relacionats amb l’ésser humà. Un poemari ric en lectures i interpretacions. Llegiu Cims i abismes. És un llibre que us enganxarà. I després de llegir, rellegiu per acabar el poema.