Autoria: Núria Perpinyà
Títol: Cels canviants
Editorial: Lleonard Muntaner, Palma, 2023
Pàgines; 128

Julià Guillamon deia que cada llibre de Núria Perpinyà és un desafiament encara que parli dels grans temes de sempre. Cels canviants, el seu primer llibre de poemes, no és una excepció, perquè la hibridació artística hi juga un paper important. Amb el subtítol de l’obra —«Recitatiu a dues veus»— l’autora ens remet al món de l’òpera, a l’escenificació. El text, tal com s’indica al mateix llibre, va ser representat el 10 de maig de 2023 a la Sala Beckett, data que coincideix, si fa no fa, amb la seva aparició a les llibreries. Aquests paratextos, sens dubte, generen un horitzó d’expectatives en el lector, o, millor dit, l’encurioseixen a endinsar-se en la lectura del llibre, a veure com està fet i descobrir quines són les veus que parlen en el poema. L’únic que es pot intuir gràcies a la composició que apareix a la contraportada, «T’escric amb núvols», és que hi ha un jo, de gènere desconegut, que escriu a un tu (i que podem pensar que és aquesta segona veu del recitatiu).

La curiositat pel text, tanmateix, no disminueix en arribar a la nota de l’autora, ja que a la influència de la música també cal afegir-hi la de la pintura. En aquestes ratlles introductòries, Perpinyà exposa que Cels canviants ret homenatge a les catedrals de Rouen de Monet, pintades entre 1892 i 1894. Aquest reconeixement al pintor francès, però, no sembla que sigui explícit, perquè el que li interessa, diu, és copsar la fugacitat de l’instant que es desprèn de l’observació d’aquesta sèrie de quadres, i fer-ho a través de l’observació del cel: «Els poemes d’aquest llibre també plasmen una cosa que es transforma amb el temps. Els dies, els núvols i les emocions canvien sota un firmament ple de presagis». A mesura que ens endinsem en la lectura de l’obra, reconeixem que aquests cels canviants són el correlat objectiu per parlar de les transformacions que sofreix la relació amorosa de la Naia i en Matthew, els protagonistes del text. Aquests versos de «Clima sentimental» ho reflecteixen molt bé: «Contra tot pronòstic, aparegueren/ inesperades inversions tèrmiques./ El clima meteorològic/ es transformà en clima sentimental».

Per fer parlar aquests dos personatges, Perpinyà disposa els diàlegs alineats a esquerra i a dreta, de manera que el lector pugui distingir qui pren la paraula. Aquesta disposició dels versos genera un efecte visual molt interessant, ja que sembla que l’autora pinti núvols amb els mots, com si fossin variacions dels núvols de la fotografia que apareix al frontispici i ella fos una Monet literària. A banda de la llargària dels versos, l’ús de diferents metres, a més de generar un ritme en els poemes, també contribueix a la transformació d’aquesta imatge efímera de la natura, ja que tot plegat és el que li permet dibuixar aquests cels canviants. Des del meu punt de vista, la referència al zenit i al nadir al poema «Sis súmmums» justificaria el títol de les seccions de la primera part del llibre («Amunt», «Molt amunt», «Avall», «Molt avall»), ja que assistim al procés de ruptura de la relació amorosa, al descens de la idealització de la relació. La Naia, la poeta de la parella, diu: «Tot ho donaria, amor,/ per continuar al nostre zenit/ i no ser aquí baix, al nadir». Els mateixos títols de les seccions, doncs, suggereixen un efecte visual. Els versos de Perpinyà, en definitiva, cal degustar-los amb tots els sentits.

Finalment, però no menys important, l’autora juga amb la tradició literària que l’ha precedit i reescriu irònicament, per exemple, el cèlebre vers de «Kensington» per «Te m’has tornat una flor lila». Una picada d’ullet a Ferrater que farà somriure més d’un lector. A més, també reaprofita la poesia amorosa medieval (sempre en veu d’en Matthew), tal com podem intuir en versos com aquest: «Departita i nova te m’has tornat,/ Naia, ma companya lonhdana./ E ainsi torn jo en vostra mercè». Tanmateix, a diferència de la lírica occidental, Naia no calla per ser admirada, sinó que és la poeta i qui porta la veu cantant en bona part dels poemes tot subvertint alguns dels valors de la tradició que utilitza per escriure.