Es pot celebrar la vida en el pessimisme de la tardor. I es pot celebrar l’enyorança, la malenconia i la nostàlgia a la llum de la memòria, del coneixement i l’experiència, de la saviesa, de l’assossec i la quietud. De l’amor. «Quina ocasió la vida —diu l’autor—, per a aquestes criatures salvatges que som tots dos».
Francesc Pastor i Verdú (Mutxamel, 1962), poeta, mestre i animador cultural, ha sigut professor a la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant, forma part del grup Dilluns Poètics, que tracta d’apropar la poesia a les aules, participà en la primera edició dels quaderns de poesia Val/15 i ha estat guanyador de prestigiosos premis literaris en la nostra llengua com ara el Premi Ciutat de Torrent en dues ocasions, el Premi Marc Granell Vila d’Almussafes i molts d’altres.
En aquesta ocasió i com ja és habitual, Pastor ens atrapa amb la seua mirada. Una mirada que veu «el món amb els ulls experts». A colps (Premi Ibn Hafaja de poesia dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira 2022 amb un jurat de luxe conformat per Maria Àngels Francés, Vicent García Perales, Àngels Gregori, Pasqual Mas i Usó i Vicent Penya) és una col·lecció de sonets sense rima molt rica i cohesionada, la qual, com podem deduir per mitjà del títol, estableix un diàleg amb un poemari anterior: A mossos (Adia Edicions, 2020). D’estil realista i de vegades estellesià, aquest sonetari, dedicat «a la memòria dels qui viuen en mi», està dividit en tres parts: «Memoràndum», «Capítols afegits» i «Balanç final». Cada poema dins del poemari duu el seu epígraf, com si fos una mena de tribut, un homenatge agraït als i les poetes, companyes i companys de lletres de totes les generacions que han acompanyat l’autor en el seu quefer poètic, un bagul de cites i esments que representa un mapa de sucoses referències entre les quals trobem grans clàssics com Verlaine, Foix, Estellés, Brines, Riba, Keats, Maillard i també joves poetes com Garcia Carbó.
Encara que el poemari es presenta com una visió des de la tardor, no hi ha rancúnia, no, sinó que hi ha quelcom de cant a la vida, de celebració, d’acceptació o, si més no, d’agraïment de la memòria, de la cosa viscuda, de l’experiència, del camí: «No som ningú —diu—, sense un temps pretèrit», o també, «hi ha en la jovenesa quelcom etern». L’amor és una peça central del poemari. L’amor present i l’amor absent. L’amor de la complicitat, però també l’amor independent, autònom i de vegades solitari. És un amor expert, l’amor adult en termes de Fromm, «un amor de costums i bicicletes», diu Pastor, i tot açò ens remet a un món més lent, més antic, més assossegat i, potser, més humà, a un lloc on l’amor i el reconeixement de l’altre són/eren encara possibles. La relació es torna, aleshores, un vincle compassat, madur, intel·ligent i, tanmateix, instintiu i salvatge, com vessat d’una «dolça cobdícia».
No obstant això, aquesta vitalitat establerta en la memòria és interrompuda pels colps. Pel «colp i la seua textura». Pels colps que apareixen com «una font que goteja sobre la pedra del temps». Pels colps que interrompen la pau del poeta. Colps com els que produeix «el vent entrant per una porta que no tanca bé». Colps que ens dona la vida o, millor dit, la mort… «el primigeni colp de la mort». Colps que ens recorden la presència constant de l’ocàs i ens fan viure «corpresos per saber-nos tan a prop del no-res». Colps que m’han fet recordar les paraules de César Vallejo en «Los heraldos negros»: «Hay golpes en la vida, tan fuertes… ¡Yo no sé!/ Golpes como del odio de Dios…». En definitiva, colps que ens recorden que no som sinó «ceràmiques delicadíssimes».
Així doncs, la memòria, «l’oli sagrat», pot ser, font de joia i felicitat, però també incorpora un element lacerant, un «àmbit gris». Una ambigüitat, una paradoxa que és com «mossegar el raïm agre i dolç de l’existència». La memòria, diu el poeta, és un «hivern antic» on es pot evocar, però, aquella joventut eterna. La vida, un viatge innocent, absent de vegades, com una pel·lícula de la qual som solament espectadors, un espill, el reflex d’un alter ego. I les paraules… les paraules es presenten de vegades buides, impotents, enfront dels colps de la vida i de la mort, infèrtils per a desconsol del poeta que veu com la seua eina de treball no és suficient i, de vegades, fal·laç: «Qui sap si tot són només frases fetes».
Per tot això, podem dir que A colps suposa un poemari, si més no, profund, íntim, sòlid i, en síntesi —sense caure en la vacuïtat dels jocs de tautologies—, colpidor.