Aquesta antologia poètica no haguera estat possible si no haguera guanyat Lluís Ferri, en 1990, el premi internacional de poesia Francisco Mollà Montesinos. Des d’aquell moment, Ferri es va convertir en un admirador incondicional de la poesia de Mollá. Va conéixer, mitjançant la família, l’estima que Paco Mollà professava a la seua terra i a la llengua materna, en la qual s’expressava. No la dominava en l’escriptura, a causa de la prohibició a què estava sotmesa en l’època del franquisme i, a més, hem de tindre en compte com l’ensenyament que havia rebut i les lectures li provenien de la llengua espanyola. La seua poesia va esclatar amb força a mesura que la seua poètica anava evolucionant. Van ser molts els escriptors i els poetes, com ara Miguel Hernández, Vicente Aleixandre, Francisco Fernández Alborz, Juana Madrona Ibáñez… els que van reconéixer el seu talent líric i el valor en la seua poesia.
Des de l’inici de la presentació, Ferri ens fa referència al fet que Francisco Mollá va escriure els seus primers poemes amb díhuit anys, a conseqüència dels sentiments d’estima que sentia per una jove. Durant la guerra, va reviscolar el seu desig d’escriure poesia i publicà el primer llibre de poemes: Cumbres (1938). Finalitzada la guerra, va ser empresonat i, més tard, exiliat, però mai deixà d’escriure. La poesia de Mollá se situa en un misticisme líric i en un espiritualisme panteista on Déu i la natura conflueixen harmònicament sense dogmes. Ferri cita, en la seua presentació (p. 16), els valors del poeta: «La llibertat és innata en l’home, l’home naix lliure, és més tard que la societat o les lleis coarten eixe principi que és natural, pur, ineludible de dret fonamental. L’amor és una llei universal que regeix totes les criatures de l’Univers».
L’antologia que tinc al davant, Nits argentades, la podem llegir en versió bilingüe, en castellà, la seua versió original, i la traduïda al valencià, on trobem un llenguatge summament acurat. D’entrada, la poesia ens torna al seu univers poètic més profund: la seua llengua materna. En aquest sentit, no errarem si afirmem que, darrere d’una obra escrita en qualsevol llengua, a dintre s’amaguen l’experiència i les arrels de l’escriptor.
Nits argentades és una selecció de poemes, dividits en huit parts, i que inclou els llibres Alma y otros poemas (1980), Canciones del valle (1988), Canciones del camino (1988), Últimos poemas (1991), Luz en la senda (El alba incesante) (1994), La región del silencio (2002), El libro de Miguel (2010) i Recuerdos (2011). Amb aquesta proposta formal, el traductor pretén anar a l’essència dels diferents moments creatius del poeta, de les temàtiques que ha abordat i del seu estil literari. L’antologia demana, doncs, una lectura pausada, perquè es tracta d’una poesia en la qual el poeta pretén salvar les distàncies entre l’exterior i l’interior. És el cas, per exemple, dels versos següents (p. 347): «—Ànima estimada que nimba el misteri!— /encunyat harmonia recòndita/ embeguda a la llum que es deixa entreveure de l’Immens!» O d’aquests altres (p. 207): «Oh la veu del silenci en el nostre esperit….». Des del meu punt de vista, els versos, amb la seua potencialitat lírica, també són un cant a la natura (p. 33): «A l’aurora se’n va pel sender/ imprés de rosada i de somriure». El poeta, a través dels seus versos, deambula per aquest espai imprevisible que és l’existència, fent referència als moments més dolents de la seua trajectòria. És una persona que ha viscut la guerra, l’estima, el dolor… i el compromís de viure la vida amb totes les seues conseqüències. Hi ha una veu poètica que mostra els punts lluminosos que poden desfer les ombres. Cal agrair-li al poeta i traductor l’aportació més valuosa, a parer meu, que és haver aconseguit apropar-se tant a la versió original, amb una traducció impecable i encertada dintre de la mateixa síntesi de l’obra. Així com ha assumit els reptes que planteja la mateixa traducció.
És evident que, en tota traducció, sempre ha d’haver-hi un aprenentatge, uns referents que ens apropen a la seua lectura. Tenim al davant un volum ben estructurat i ben editat i en el qual podem observar un compacte continuat. Llegint la versió en valencià, continuem resseguint l’eco que acompanya els versos, cosa que s’agraeix, per coherència i per haver aconseguit una traducció tan ben feta. La nostra aproximació a l’obra, donada la seua envergadura, ens va situant en la part espiritual del poeta i en les petites coses, és a dir, en un paisatge familiar. El llunyà i el proper estan presents en cada poema. Al mateix temps, hi ha un seguit de reflexions sobre la condició humana.
Per anar acabant, comentarem que es tracta d’una antologia on cada vers s’enriqueix quan hom el pronuncia en valencià, on la llum pren el color del Mediterrani, l’alé present en Francisco Mollá que acaba sent part de la seua existència, del seu pensament profund que ens humanitza i, al mateix temps, ens apropa a la poesia de qui hem confirmat que és un excel·lent poeta i un traductor que ha sabut mantindre el ritme i els matisos intactes, per què el lector, després d’assolir una primera lectura, torne a endinsar-s’hi, per fer-los seus, part inseparable d’un univers que s’haurà obert a poc a poc a la seua mirada.