L’Acadèmia dels Prodigis, de Manuel Molins, és el resultat d’un encàrrec de l’acadèmic Honorat Ros a l’autor, amb motiu de l’Any Vicent Ferrer, el 2019, que ha publicat Bromera aquest 2023. Molins fa un tall a la història, rebobina i pausa, per reunir set grans personalitats del segle d’or valencià (el predicador Vicent Ferrer, el poeta Ausiàs March, l’escriptor i cavaller Joanot Martorell, el metge i escriptor Jaume Roig, la monja Isabel de Villena, el papa Alexandre VI i el papa Benet XIII) en un mateix espai, el monestir de Sant Miquel dels Reis. Tots set hi assisteixen convocats per un tal Joan Foch per debatre sobre la importància de València i de tots ells en la cultura europea del Quattrocento.
És, sorprenentment, nit de tempesta. Es troben al refectori. Alexandre VI ha avisat que arribarà més tard. Aviat, però, Isabel de Villena troba un mort. És Joan Foch, el desconegut que els ha citat allà. A partir d’aquest esdeveniment començaran les malfiances i les esgarrinxades entre els personatges, a la vegada que tindran lloc discussions i reflexions sobre qüestions com la pobresa, la cultura, la política o la religió entre les diferents personalitats.
A L’Acadèmia dels Prodigis hi bateguen diverses vocacions. Les similituds amb El nom de la rosa d’Umberto Eco són moltes i palpables (la combinació de la trama policíaca i les reflexions, el marc espacial). De fet, la intriga és una excusa que ens manté atents a totes les converses. És clara també la voluntat divulgativa i reivindicativa de la rellevància d’aquests personatges històrics i, en conjunt, de la cultura valenciana dins de l’Europa del segle XV. De la mateixa manera, s’hi debaten qüestions històriques i intel·lectuals (algunes, de fet, del tot actuals), com ara la misogínia, que Isabel de Villena assenyala, el celibat dels eclesiàstics o el proselitisme religiós. Però potser la idea de fons, que es revela només al final, és el plantejament ucrònic que, en la cruïlla entre la poètica de la història, els miracles, escaients en el context dels personatges, i les doctes consideracions sobre la història per part d’intel·lectuals, proposa la possibilitat de les alternatives, de reparar fets històrics i de perspectives sobre la història que no siguin lineals.
Són citats en un monestir, que durant la Guerra Civil esdevingué presó, i ells, que van viure al segle xv, però hi han anat a petar en una època indeterminada, menjaran els aliments durs que donaven a aquells presos polítics. També un dels personatges, Alexandre VI, enumerarà les dates de les morts de tots els presents. El temps, doncs, llisca sense direccions, està condensat dins dels llocs i les identitats, com deia el físic Carlo Rovelli, sobre qui se sosté Molins per bastir la seva estructura temporal: «Som nosaltres que existim en el temps, o el temps existeix en nosaltres? Què vol dir realment que el temps “transcorre”? […] Perquè el misteri del temps s’encreua amb el misteri de la nostra pròpia identitat personal, amb el misteri de la consciència». És per això que Molins (escrivint l’obra, però en aquesta són els personatges de Joan Foch, estudiós que ve del futur, i Vicent Ferrer, taumaturg) convoca l’Àngel de la Història, aquest ésser inspirat en l’Angelus Novus de Klee que Walter Benjamin va al·legoritzar. L’Àngel de la Història veu les catàstrofes i ruïnes del passat i voldria aturar-s’hi per «despertar els morts, reajustar tot el que ha estat trossejat», però «un vent oratjós l’empeny irresistiblement cap al futur». L’Àngel de la Història els ha permès aturar el temps i reobrir la història per així donar-los l’oportunitat de resoldre tantes contradiccions i evitar tant de dolor.
Molins fa ús d’una extensa bibliografia per dotar de versemblança i proximitat aquests personatges històrics i antics. El seu plantejament és original i atractiu, i resulta en una peça que compleix amb èxit els seus objectius. És entretinguda, interessant i instructiva, i hi batega una suggeridora noció de la temporalitat que s’obre a les alternatives i esborra les línies traçades amb tant fervor per delimitar els fets, relacionar causes amb efectes i escriure, al cap i a la fi, una història unívoca i immòbil. De fet, podríem dir que reescriu ell també, una mica, la història, presentant tots aquests personatges als espectadors i lectors. Ara tots ja en sabem una mica més.