El buit existencial, un dels grans mals del nostre temps, és el tema que vertebra aquesta proposta guardonada amb el Premi Eduard Escalante de teatre en valencià en la quarantena edició dels Premis Ciutat de València (2022). Una obra que parla sobre el buit i la mort, que reflexiona sobre diversos buits: el que deixem als i les altres amb la nostra mort i aquest buit que ens fa de vegades no voler viure més. Però, quin buit ens pesa més: el que sentim al nostre interior o el que deixem en la resta quan ja no hi som? Val la pena viure per no veure patir la nostra absència als nostres éssers estimats? «Deixaré un buit? / Com serà eixe buit si em muir / ací, ara?» es pregunta la Dona.
L’acció comença després que la protagonista haja sofert un fort accident de moto i es trobe en una espècie de llimbs, un lloc liminar, de no-determinació, on no sap si es troba viva o morta. Des de l’inici, l’obra juga amb l’ambigüitat per generar confusió en l’auditori: «Com ho puc saber això? / Si he mort. / Ací. Ara. / Espere que passe algú prompte / i m’ho diga. / Que em diga si m’he mort» (p. 31), es pregunta. Però, trobar la resposta no serà tan senzill.
A l’escena segona, poc abans que aplegue l’ambulància, apareix l’Home, un personatge ben intrigant i gairebé espectral, que planteja a la Dona el conflicte dramàtic al que haurà d’enfrontar-se: decidir si travessar les portes de l’altre món «o quedar-se. Ací. Potser amb la persona que anava en la moto amb vosté» (p. 41). Aquest serà el pretext per a revisitar l’existència quotidiana de la protagonista «sense dramatismes i amb una serenor i distanciament que només poden posseir els que ja no hi són» (p. 15).
Les escenes següents ens transporten a la quotidianitat de la protagonista: la vida familiar, la vida laboral, les amistats, etcètera. Assistim al dia a dia d’una existència travessada per la rutina i la falta d’emocions, en la qual possiblement una de les accions més trepidants siga desplaçar-se amb la vella motocicleta del pare, amb la que sofrirà l’accident. Aquest buit que sent a l’interior la protagonista es materialitza de diverses maneres: a l’escenografia de l’escena inicial, situada en «un no-lloc, sense detalls per a descriure. Un buit en el temps i en l’espai, un forat, un buit neutre, sense olor ni llum ni atmosfera, un no-res» (p. 27) o a les vàcues converses que intercanvien els personatges a l’escena 5.
Si bé la mort és una temàtica habitual en la producció dramàtica d’Alejo, aquesta volta s’hi apropa des d’un vessant experimental en què empra el vers lliure breu per transmetre al receptor l’estat de commoció i incertesa en què es troba la protagonista. Destaquem també la difuminació de les coordenades espacials i temporals en què se situa l’acció dramàtica: on ocorren les escenes que segueixen a l’accident? Són una mena d’analepsi? Són records el que llegim o contemplem? Són projeccions imaginàries que tenen lloc a la ment de la protagonista? Anticipen el que encara no ha arribat?
Aquestes escenes van transportant-nos a ambients i cercles socials diferents que componen la geografia del dia a dia rutinari: una copisteria digital, un apartament familiar diminut, una cafeteria i un parc. Una varietat d’escenaris que serviran com a pretext per abordar diferents temes d’actualitat: la precarietat laboral i les dificultats per aconseguir un treball, «per a un [treball] ben pagat només cal tindre sort, contactes i mèrits encara que no siguen merescuts» afirma la companya de feina de la Dona; la cura dels nostres majors i el seu desig a poder determinar el moment de la seua mort, «els mateixos que volen mantindre’m amb vida. Que em muiguen amb dignitat» (p. 65) demana el Pare; la preocupació dels progenitors per l’educació, l’alimentació i les mentides que els conten els nens. També hi aflora la societat del cansament de la qual parla Byung-Chul Han: «Una es cansa d’estar cansada i no poder seure» (p. 87).
En aquesta línia de crítica i reivindicació social podem llegir part de les acotacions. Vegem-hi un parell d’exemples. A l’escena 3 («Un treball») llegim: «Un d’eixos llocs on imprimeixen els documents que ens exigeix la violenta burocràcia administrativa. On es reprodueixen còpies de la nostra vida transformada en número i formularis. On copien també la nostra identitat plasmada en un trosset de paper plastificat al qual anomenem carnet» (p. 44), o, més avant, es descriu una paret plena d’«anuncis on s’ofereixen transaccions que alleugen la incapacitat per a cuidar i el buit quotidià» (p. 45). D’altra banda, a l’escena 4 («Una família»), la protagonista apareix «asseguda en una butaca d’orelles vella que intenta evocar, amb prou faenes, l’anhel del confort burgés que mai no acostuma a entrar en la vivenda dels nàufrags del sistema. […] La seua mirada es perd en els límits de les parets que anul·len el desig d’horitzó i frenen la prosperitat» (p. 53). No podem evitar preguntar-nos com portar a escena aquestes acotacions sense que es perda la càrrega social i desassossec vital del qual ens parlen. Quin és el propòsit escènic d’aquestes acotacions tan connotatives? Potser l’obra ha sigut escrita per ser llegida? Tenia Alejo present la utilització d’algun narrador brechtià per a la posada en escena?
Tal com ressalta Isabel Marcillas-Piquer a la introducció d’aquesta edició: Sònia Alejo, l’autora de Buit de mi, pertany al boom de dramaturgues de les primeres dècades del segle XXI que vindrien a omplir el buit de l’escriptura teatral femenina. Aquesta «obrera del teatre», com li agrada definir-se, ens ha llegat una obra realment colpidora que convida el receptor a preguntar-se com seria la vida dels seus éssers estimats si ja no hi fora i a revalorar-ne l’existència. Segur que més enllà de la rutina o l’opressió familiar i laboral hi ha motius que ens apel·len (no direm quins) per continuar vivint.