El tocadiscos de Joan Fuster, del sobretot cantant, però també dramaturg valencià Pau Alabajos, és una peça que conjuga el teatre documental i la cançó a partir d’una entrevista fictícia a l’escriptor. Se centra, però, en un terreny en què Fuster es declarava «profà», la música. L’obra va ser estrenada el 2022 amb motiu de l’Any Joan Fuster, que commemorava els cent anys del seu naixement.
A pesar de no haver escrit cap llibre específicament sobre música, com sí que ho va fer sobre l’art (El descrèdit de la realitat, 1955), Fuster va deixar-hi escrits nombrosos comentaris, aforismes i reflexions. Exercí, a més, en certa manera, de mànager, promotor i assessor musical, conscient com era del potencial de difusió i impacte dels cantautors compromesos de l’època, ajudats del gran invent del disc. Si per a Fuster la música era tant un dels plaers de la vida, al costat del vi, com un altaveu per l’activisme sociopolític i lingüístic, l’obra recull aquestes dues vessants. Ens ofereix, d’una banda, diverses peces de música en directe, i ens proposa, de l’altra, un sempre interessant recordatori d’una figura de la rellevància de Fuster i del context dels anys vuitanta, és a dir, de la Transició, amb les seves lluites, esperances i temors.
Alabajos ens fa entrar al menjador del domicili de Fuster, a Sueca, com hi entra la periodista Teresa Baixauli i el fotògraf per fer-li una entrevista una nit plujosa, i com hi van entrar tants estudiants, amics i intel·lectuals a la recerca de bona conversa o de consell. Hi trobem molts llibres, un tocadiscos i alguns enderrocs procedents de l’atemptat que patí Fuster a casa seva el 1981.
Baixauli es presenta i explica la seva intenció: preguntar-li sobre música. Fuster intentarà espolsar-se l’etiqueta d’entès i Baixauli, que ve ben documentada, li llegirà tot el que l’intel·lectual ha anat escrivint sobre el tema: aforismes, un poema dedicat a Chopin… A partir d’aleshores, conduïda per les preguntes de Baixauli, la conversa fluirà fins a anar desgranant les diferents opinions i experiències de Fuster en el terreny musical. ¿Tocadiscos o directe? ¿I què n’opina de les discoteques —aquest lloc on es balla?— Comencen per la música clàssica però sobretot repassen la importància dels cantants de l’època i el paper de Fuster en la promoció d’algun d’ells, com ara Raimon. Ell, juntament amb Ovidi i Llach, són els cantautors que Fuster comenta més extensament, també perquè són els que més admira. I és que, segons explica Fuster en l’obra, les «cançonetes» de molts dels músics de la Nova Cançó «van contribuir a espavilar l’electorat […]. Durant molt de temps, els “recitals” suplien els “mítings” que els polítics no podien o no sabien intentar» (p. 59).
Al final de cada una de les onze escenes en què es divideix el text teatral, la conversa suggereix alguna peça musical, que els protagonistes posen al tocadiscos, i que són, de fet, segons les indicacions, interpretacions en directe. Sonen Beethoven i Chopin, així com cançons de Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Quico Pi de la Serra, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet. La música en viu és l’ingredient especial d’aquesta obra: l’acosta a tots els públics i en transmet les idees i el context sociopolític activant l’oïda i l’emoció de l’espectador d’una manera que no és capaç de fer un text.
En definitiva, El tocadiscos de Joan Fuster és una bona recreació d’una entrevista que tot i no haver tingut lloc, podria haver-se fet. S’hi endevina la minuciosa tasca de documentació per part d’Alabajos, sobretot quant a la bibliografia musical, però també al to de l’època i el tarannà de Fuster. Reconeixem en la conversa, per exemple, la seva vessant humorística. L’espectador només s’ha de parar a escoltar amb tranquil·litat i atenció com es desenvolupa aquesta llarga conversa. No hi ha sobresalts ni grans girs. Però si es deixa encuriosir, coneixerà el Fuster musical i descobrirà la seva importància bàsica a l’hora de vertebrar la cultura dels territoris de llengua catalana.