debbie tucker green (amb minúscules, per decisió de l’autora) és dramaturga, guionista i directora britànica. Una de les creadores més destacades del panorama cultural britànic actual amb una veu innovadora, fascinant, contundent i políticament subversiva i compromesa.
Les seues obres s’han representat als principals escenaris londinencs com el National Theatre o el Royal Court. Aquest volum conté dues de les seues peces, qualsevol i tara. És la primera traducció que s’ha fet al català dels seus textos, traducció feta per Sadurní Vergés (dramaturg, director d’escena, professor de teatre i traductor) i amb pròleg de Denise Duncan (actriu, dramaturga, directora teatral, guionista i professora de teatre). Per a mi, que desconeixia el seu treball, ha sigut una troballa molt copsadora i una lectura apassionant.
Investigant la seua trajectòria descobrim que l’autora es nega a ser fotografiada, no concedeix entrevistes i decideix que el seu nom s’escriga amb minúscules. Encara que no manifesta les raons per prendre aquestes decisions, podem intuir o interpretar que el que vol és posar el focus en la seua obra i no en la seua persona, ni en el seu origen, ni en la seua raça, ni en el seu gènere ni en qualsevol categoria identitària que la definisca més enllà de la seua tasca com a dramaturga. Vol que l’obra parle per ella mateixa i que els personatges que l’habiten no siguen categories genèriques, sinó individualitats. I alhora, al subvertir algunes regles del mateix llenguatge, ja ens adverteix que probablement això farà amb la seua escriptura, trencar convencions, estructures hegemòniques i esquemes preconcebuts des del contingut i des de la forma. Pur activisme, m’atrevisc a dir, des de l’escriptura dramàtica.
En endinsar-me en la lectura dels seus textos, el primer que em colpeja és la violència. Violència en cada pàgina, en cada rèplica, en cada paraula. I el segon, és que tucker green situa els personatges femenins al centre. Les protagonistes d’aquestes dues obres pateixen diverses violències amuntegades, unes damunt les altres. Marissia Fragkou i Lynette Goddard defineixen la seua poètica com «una poètica dramàtica de la ràbia», que posa el focus en les injustícies i desigualtats patides per les dones i en aquest cas dones negres afroamericanes de classe mitjana-baixa.
Des d’aquesta perspectiva de gènere, és inevitable en llegir el seus textos arribar al concepte d’interseccionalitat encunyat per Kimeberlé Williams Crenshaw el 1989, segons el qual «cada individu pateix opressió o ostenta privilegi sobre la base de la seua pertinença a múltiples categories socials», com deia abans, violències amuntegades unes damunt les altres. Les protagonistes dels seus textos es troben immerses en diverses identitats oprimides i els seus cossos i ments pateixen. Però el que és realment copsador i brillant als textos de tucker green és que aquesta denúncia la fa de manera implícita, com veritablement és a la vida real i no de manera explícita o discursiva. La violència que trasllada a escena ja hi existeix, ja forma part de la vida d’aquestes persones, ja sembla natural. I amb aquest assenyalament, ens bufeteja la cara, als lectors i a la societat a la qual representa.
Al text qualsevol el personatge de la mare ja pateix violència dins de la seua pròpia llar, pateix violència per part dels seus fills i del seu marit. El seu rol de mare, esposa, l’ofega. Tots manifesten pensaments negatius, tot s’intueix fosc, tot condueix al desenllaç i, en canvi, és un dia qualsevol, quotidià, no passa res, tot és normal, tot sembla normal. Òbviament, a la segona part, quan es desenvolupa l’incident tràgic el seu dolor es multiplica, però ja hi estava d’abans, com si fora intrínsec, quan no deuria ser-ho. Amb l’incident, a més, es cola dins la llar la violència externa, la violència del món. Quan arriba la policia a la casa, és inevitable pensar que el fill s’ha ficat en problemes, tucker green ho sap i juga amb nosaltres, amb el nostre propi racisme. Magistral. I després sense concessions, l’incident tràgic. Sense explicacions, sense arguments, sense conflictes previs. Un dia qualsevol, un cos qualsevol, una mort qualsevol. Només un fet, una raó. Un cos negre. Terrible.
A tara, la violència és interna. La violència ja s’ha colat dins dels cossos, dins de les ments. La violència es troba en allò més íntim. La violència del món traduïda en autoagressió, autoodi. Violència al cap reproduïda per una dona blanca, un home negre i un xiquet negre. Interseccionalitat. I a l’altre costat, un home, l’exmarit qüestionant tot el temps el paper de exdona com a mare… «I ara demostres que ets una merda de mare».
Els dos textos d’aquest volum ens interpel·len a cada instant, a mi personalment com a dona, com a blanca, com a burgesa, com a mare. Res és explícit però tot és evident. La seua ràbia trenca el silenci i emergeix des del llenguatge. Un llenguatge que és pura acció, pur moviment. Les paraules es regiren, es sacsegen i es llancen com ganivets. No hi ha res en pausa. S’encavalquen les rèpliques, les frases es trenquen, tot es remou. No hi ha treva, ni silenci. Quan aquest apareix és per a provocar un crit més fort. Les paraules boten de les pàgines. No hi ha pau. Violència verbal profunda que sembla una pallissa als cossos.
Llegiu-la i experimenteu-la.
Tant de bo puga veure un text de tucker green damunt un escenari prompte, a Londres o al nostre país. Tant de bo es traduïsquen totes les seues obres a la nostra llengua i les puguem continuar gaudint.