Aquest número de la revista Caràcters és el primer en el qual figure com a director. Realment és un orgull i una responsabilitat veure el meu nom en una sèrie que comença amb Vicent Alonso i recollir el testimoni de la poeta, de la professora, de la intel·lectual, de l’amiga, Begonya Pozo. Haurem de fer amb il·lusió la part del camí que ens pertoque, per a quan arribe el moment cedir el testimoni d’una revista amb, com a mínim, la mateixa vitalitat amb la qual l’he trobada.

És de veres que aquesta tasca és fa més lleugera perquè és una tasca compartida. Francesco Ardolino, Antònia Ramon, Vicent Usó, Júlia Ojeda, Mireia Ferrando, Meritxell Matas, Isabel Canet i Rafael Roca són el millor equip que podria imaginar, pel seu talent, per la seua generosa capacitat de treball i per seu ferm compromís amb el projecte. Amb elles i ells tot serà molt més fàcil.

I és que crec que l’esforç paga la pena i que Caràcters és una revista més necessària que mai. D’una banda és una supervivent dels temps als quals la Universitat no es percebia com una empresa més en la competència al mercat neoliberal i quan no es resignava a la immanència, a la introspecció ni a la creixent irrellevància social. Caràcters és una revista feta des de la Universitat per a la societat, per al camp cultural valencià, català, balear, per a tot el domini lingüístic de la llengua catalana, una revista que naix del convenciment que, precisament per la independència que pot garantir, la universitat té responsabilitats socials i cíviques que no es mesuren en quartils ni en aquell abstrús joc de rol anomenat «indicadors de qualitat» de les publicacions i altres numerets que tenen com a objectiu tindre’ns ocupats en una competició endogàmica de tots contra tots i de portes endins.

D’altra banda, quan es fa evident que al País Valencià, a Catalunya i a les Illes Balears el pi de les tres branques va convertint-se en tres pins, és més necessari que mai sostindre un camp cultural comú, o, si més no, tres camps culturals contigus, comunicables i amb nombroses interseccions. Perquè és fonamental per a la salut present i per al futur de la llengua comuna, i perquè els nostres escriptors i escriptores tinguen espais per on adreçar-se a col·legues i públic de tot el domini lingüístic. Perquè ningú no sap el que ens portarà el futur a cadascun de nosaltres i dels nostres pobles, però siga el que siga és fonamental que els cosins germans i les cosines germanes tinguem un espai operatiu i transitable per contar-nos-ho, per compartir-ho, com iguals. I Caràcters amb humilitat però amb convenciment és des de fa ja més de vint-i-cinc anys una part fonamental i preciosa d’aquest espai.

Perquè ja ho va escriure Teodor Llorente en una ocasió llunyana adreçant-se als poetes de Catalunya i Mallorca, «Lo vostre parlar sempre li serveix al meu poble / per lo riure y lo plant».