Les rondalles són un dels més preuats patrimonis orals de la humanitat. Amb les rondalles han crescut generacions d’homes i dones que —amb elles i els seus ensenyaments o contra elles i els seus ensenyaments— han madurat i modulat pensaments i accions. Fa temps que les rondalles són acusades de ser marcadament sexistes, decididament violentes, compulsivament monàrquiques, tràgicament obsoletes i tots els adjectius negatius i reaccionaris que se us acudeixin. Tot i això, les rondalles sobreviuen a totes les cultures i la seva influència en la literatura actual és notable, com ja ho va ser en obres del segle xix avui considerades clàssiques (Alícia en terra de meravelles, El mag d’Oz, Pinotxo i tantes altres). Una vegada i una altra són objecte d’adaptacions teatrals, musicals, cinematogràfiques, operístiques, etc. Personalment, fa anys que em dedic a estudiar les rondalles i llegendes de tradició oral. N’he llegit milers, n’he estudiat les característiques, com es classifiquen, d’on venen, quins canvis han patit en el llarg viatge d’un cap a l’altre del planeta. Amb aquest bagatge, estic plenament convençuda que les rondalles no són això, allò o allò altre. Simplement, en la tradició oral hi ha tota mena de narracions: a favor de les dones, en contra; a favor de la monarquia, en contra; a favor de la violència, en contra; solidàries, insolidàries…
El problema no són les rondalles, sinó el desconeixement d’aquest gènere que ens empeny cap a una visió miop i pobra. Els contes del món no són les versions dels Grimm, de Perrault, ni d’Andersen, sinó moltes, moltes més, milions de rondalles injustament oblidades, silenciades. La majoria ens parlen de la utopia del poble, dels seus somnis, d’una projecció fantàstica que ultrapassa la realitat. Ens parlen del món, no de com és, ni de com serà, sinó de com ens agradaria que fos. Estan plenes de dones decidides que posen a prova els homes, de pobres astuts que es burlen de les altes jerarquies, d’animals febles que s’enfronten amb èxit a altres de més forts, d’amors que semblen impossibles i no obstant triomfen, d’intel·ligència i astúcia, de dolor i valor. Simplement, la nostra societat ha limitat —intencionadament?— els contes populars a una dotzena de relats derivats de versions classistes i burgeses, a les fotos fixes que són les versions fetes segons els cànons d’una època o una ideologia determinada. Sobre aquestes històries la societat de consum ha exercit una pressió bestial d’explotació econòmica fins a convertir-les en una caricatura: Caputxetes, Ventafocs i Belles Adormides que es reiteren fins al cansament, reproduïdes en motxilles, pijames, xocolatines, joguines, retallables, pastissos… i fins i tot a la pasta de sopa.
La solució no rau a substituir aquestes històries per altres de noves més d’acord amb els valors de moda ni tampoc a capgirar-les, sinó a ampliar el nostre repertori amb contes de tradició oral més diversos, buscar els que parlen de dones emprenedores, dels prínceps que usen més l’enginy que la força, dels reis capaços de dictar lleis i sentències justes, dels animals solidaris.
Tot, absolutament tot, és a les rondalles des de fa segles. Però cal anar-ho a buscar, sense presses, sense prejudicis, sense estereotips, simplement amb el cor i la ment oberts i disposats a aprendre, a gaudir i a compartir.
Caterina Valriu