No falla. Sempre que un autor mediàtic guanya un dels premis econòmicament grassos de la literatura catalana, s’arma un escàndol de cal déu. Em sembla normal, em sembla lògic, em sembla bé. Al cap i a la fi, que un periodista omnipresent com Víctor Amela pugui guanyar el Premi Ramon Llull, quan és sabut per tothom que el personatge no sap escriure en català i és d’un supremacisme castellanista agressiu i ranci, és una fallada greu del sistema cultural i, el que és encara pitjor, representa una legitimació de la mentida, el cinisme i la immoralitat. Vull dir que si un escriptor que no tan sols no sap escriure en català sinó que, a més, considera el català una llengua inferior —Amela no en sap, com demostren els seus tuits barroers i plens de faltes, i l’hi considera, com demostren el seu blanqueig del franquisme i el seu aval diari de l’espanyolisme— pot guanyar el premi literari en català més ben dotat i més publicitat, ¿què impedeix que un feixista es faci passar per un paladí de la democràcia o que un castellanoparlant monolingüe i invasiu pugui acusar de supremacisme un catalanoparlant plurilingüe? Costa dir què és primer, si l’ou o la gallina, si la tara cultural o la tara sociopolítica, però el que és segur és que un fil de brutor lliga les dues tares, que s’alimenten i s’engreixen mútuament, i ho empesten tot. És clar que no tots els casos són tan escandalosos com el Llull d’Amela. Alguns han volgut equiparar el premi Ramon Llull d’enguany, a Empar Moliner, al del periodista de La Vanguardia. En realitat, són tot el contrari. Moliner agradarà més o menys —a mi m’agrada sovint, de vegades molt—, però si convenim que per al sistema literari català és positiu que hi hagi un premi de l’estil del Planeta —que sigui un pretext per muntar un circ vistós, ajudi a vendre carretades de llibres i faci córrer els diners—, crec que és evident que Moliner n’és una guanyadora bastant ideal: popular i mediàtica, sí, però escriptora. I, ja ho he dit, bona escriptora. Un altre assumpte que estaria bé tenir en compte quan es critica la corrupció de la noció de literatura i la perversió dels criteris literaris que solen comportar aquests premis grossos és que, de corrupció i perversions d’aquesta classe, no només n’hi ha allà on hi ha molts diners i escriptors mediàtics. A petita escala, i amb pocs diners però amb muntanyes d’ego, la corrupció de la noció de literatura i la perversió dels criteris literaris que es viu des de fa dècades dins el món de la poesia és també colossal. Igual com passa en el món de l’art contemporani.