Hem de celebrar que un dels textos teatrals més bonics que s’han escrit en català aquests primers anys del segle xxi puja a l’escenari. Parl de Casa Calores (2007) de Pere Riera (Canet de Mar, 1974), que s’estrenarà a la Sala Beckett de Barcelona aquest 2024 sota la direcció del mateix autor. Més de quinze anys després de sortir del forn podrem veure representat un dels textos que més em va marcar quan vaig començar a llegir teatre. És per això que mai m’hauria imaginat que uns anys més tard, l’autor de Casa Calores seria el meu professor, i encara menys que estaria escrivint un article sobre alguns apunts de la seva biografia. Les ganes per veure els personatges de la Carme Calores, en Pipa i companyia són màximes.
Escriure un retrat personal d’un professor mai és senzill, pel vincle professional i personal que hi ha, però si hagués de definir Pere Riera començaria dient que és un dramaturg d’ofici. Però entenguem-nos-hi, no és que només sigui dramaturg. Quedar-nos en l’anècdota d’autor teatral seria molt reduccionista, tenint en compte que Pere Riera és també director d’escena, guionista, dramaturgista i docent. Però és cert que és un dramaturg d’ofici, de treball. És un artesà del teatre. Riera sap que les musses estan molt bé per fer-te companyia, però que per curar bé has de conèixer les normes, la tècnica i els mecanismes; i el nostre autor els sap i els compleix.
De fet, tota la seva obra està plegada de piruetes dramatúrgiques que demostren que és un autor llegit amb molt d’ofici. Qui hagi vist, per exemple, l’obra Lluny de Nuuk (2010) ho reconeixerà tot d’una. L’hora i mitja abans de les noces de Lluny de Nuuk és una classe magistral de girs de guió i tensió dramàtica que ningú hauria de deixar escapar. També reconeixerem una lliçó excel·lent de com dos universos entren en conflicte a Barcelona (2014), amb l’amistat d’Elena i Anna i el seu retrobament entre les bombes de la Guerra Civil. Tot això, per posar-ne dos dels millors exemples del nostre autor. I sí, Pere Riera reivindica que la dramatúrgia és ofici, que el talent no sempre ho és tot i que conèixer les costures i la maquinària és necessari. «Mai saps si les musses hauran partit de vacances així que més val estar previngut i saber com funciona tot això o ja podem plegar», ens va dir un dia.
Pere Riera comença la seva joventut estudiant dret, però ben aviat se’n cansarà. Entre lleis i classes magistrals fa bromes i es considera un pallasso. Perquè dintre del posat seriós de jersei de coll alt i barba de quatre dies, s’hi amaga un canalla amb un humor corrosiu d’acudit fi i punyent. I entre pallassades i pallassades, degué fer la pallassada més gran de la seva vida: apuntar-se a l’Institut del Teatre amb l’objectiu de fer-s’hi professor. Sí, amb vocació de fer-s’hi docent. Un podria argumentar que pecava de falta d’ambició, però n’estic segur que els seus mestres Joan Abellán, Jaume Melendres o Carles Alfaro hi trobaren en aquest alumne poc ambiciós un home de teatre excel·lent amb un futur prometedor.
I així ha estat. Començant amb el mateix Alfaro, quan va obrir la veda d’un ofici poc conegut a casa nostra, l’ofici de dramaturgista. Va ser a un muntatge de Ròmul el Gran de Dürrenmatt, on Pere Riera feia d’assistent, que davant els dubtes del director i dels actors respecte a la Roma que il·lustrava Dürrenmatt, el nostre autor va portar tot un dossier sobre estudis de la Roma antiga per donar suport a l’equip artístic. Aquí hi naixia el dramaturgista, però també el personatge tècnic, exigent i metòdic.
Va ser al projecte T6, que va encapçalar Sergi Belbel com a director del TNC, on es va apostar per fer pujar Pere Riera a la primera línia del teatre català. Ho faria l’any 2010 amb Lluny de Nuuk. L’obra es va estrenar amb un equip de luxe (els intèrprets Míriam Iscla, Anna Moliner o Jordi Banacolocha, per exemple, o Sebastià Brossa a l’escenografia) que l’ha anat acompanyant en molts dels seus treballs posteriors, perquè, com ell diu, «no és d’estranyar que al final acabem fent feina amb aquells amb qui ens entenem més». L’obra és un artefacte dramàtic perfecte. Un melodrama ben servit d’aquells que et deixen clavat a la butaca. Alguns, en aquell moment, el degueren senyalar de clàssic. Però Riera sempre ha sabut el teatre que li agrada i no ha tingut por a continuar fent-lo. Ell, sempre ens ha confessat que és «orgullosament costumista», tot i que no ens despisti aquesta autoetiqueta. Ve de l’escola de l’argument treballat al mil·límetre; poc innovador amb la forma, potser, però de pinzell prim pel que fa als diàlegs i la trama. No li ha anat gaire malament.
Després va venir el Premi Max l’any 2014 amb una de les obres de teatre més rellevants de la dramatúrgia catalana de principis del segle xxi, Barcelona. Ens va comentar un dia que tenia el guardó per casa i que no li feia gaire cas. Mai ha estat d’ostentar els seus èxits i sempre ha tingut la discreció per bandera. Qui el coneix sap que és modest. Tanmateix, supòs que, per molt que digui que no li fa cas, un Max no és qualsevol cosa, i deu estar-ne molt orgullós. I n’hi ha per estar-hi: representacions a la Sala Gran del TNC plena fins a la bandera i una gira nombrosa pel territori que li van valer una fama i un reconeixement important. Però Riera sabia prou bé que hi havia talent i sort, sí, però també hi havia hagut ofici. Barcelona és un vestit fet a mida on no se li noten les costures i tot encaixa a la perfecció. «La millor tècnica és aquella que passa desapercebuda».
Tampoc podem oblidar una part rellevant de Riera com és la seva tasca a la televisió amb el seu bon amic Josep Maria Benet i Jornet. El Papitu ha estat un gran referent per Riera i més d’una vegada el cita amb la insistència d’aquell que vol que els seus alumnes recordem el seu nom, el seu llegat literari i les seves lliçons. Amb ell va cultivar una amistat, tot escrivint junts per a la televisió sèries com Ventdelpla. De fet, va ser Benet i Jornet que defensà la presència de dramaturgs a la televisió i Pere Riera en va seguir el rastre.
«Quan et poses a escriure una obra, el pitjor enemic que tens ets tu mateix», va dir-li un dia el Papitu al nostre autor, i potser sigui cert. Sempre que un escriu tendeix a parlar dels mateixos tòpics, amb personatges semblants i el mateix batec. A l’obra de Riera hi apareixen sovint alguns temes: la família, Catalunya i la seva gent, l’home de llar abnegat o la dona incapaç de superar la pèrdua… Tanmateix, Pere Riera sempre aconsegueix que la sorpresa triomfi, que l’inesperat es faci possible. I això també li ha ensenyat el seu gran mestre Benet i Jornet. No debades, el Papitu, que mai va ser director de teatre, li va confessar un dia al nostre autor que la Calores seria l’obra que a ell li hagués agradat dirigir. Supòs que el mestre dels mestres se sentiria satisfet que s’obrin les portes de la Calores de bat a bat.
Però amb tot, malgrat els premis i reconeixements que han vingut després, com el Premi de la Crítica a millor text per Infàmia (2016) o la representació de Desclassificats per Europa —amb problemes de males traduccions incloses que li varen produir més d’un maldecap—, Pere Riera continua cercant l’estabilitat de l’home tranquil que li agrada passar el temps amb la família, estiuejar a Mallorca amb els amics i llegir una bona novel·la de tant en tant. Encara és l’autor serè que retrata el seu temps, que no es deixa endur pel remolí d’un sector teatral accelerat, sinó que més aviat s’hi deixa caure, entre encàrrec i encàrrec, per demostrar que encara li queden moltes coses per escriure i també per ensenyar.
I és que els que tenim la sort de conèixer-lo com a docent hi hem descobert un mestre exigent i rigorós que et dona les eines per continuar creixent. Deu ser que és bo. De fet, i com anècdota (i no sé si ell la sap), no tots els professors tenen la sort de ser homenatjats amb una cançó del grup The Mamzelles, cantada per Paula Màlia, Bàrbara Mestanza o Paula Ribó (que potser us sonarà més amb el nom de Rigoberta Bandini). Els rumors diuen que una de les seves cançons va pel nostre autor. Que en treguin els lectors les conclusions:
entre mites, ètica i moral
m’encanta el coll alt
de tots els teus jerseis
i les canes, m’encanta el teu cabell
Per acabar, com a punt personal diré, que una de les coses que més ens pot ensenyar Riera, tant com a autor com com a docent, és la revelació de l’ofici. Lloar l’ofici. I és que en un sector on necessites fer-te veure, on la pressió per destacar és contínua, on quan tens un bloqueig creatiu et sents la persona més mediocre d’aquest món; apareix el docent Pere Riera per recordar-te el més important: «això és un ofici i la gent ve al teatre perquè li aportem alguna cosa de profit». Et dirà, amb el seu to d’amic, que cal conèixer les eines i mirar d’estar tranquil amb allò que s’ha fet. Pere Riera ens ensenya a reivindicar la feina meticulosa i ben feta, a deixar d’empaitar les musses, a ser una bona persona i a viure tranquil i serè amb el que un ha creat. Supòs que coneix el secret de tot això.