Pere Riera (1974) representa la figura d’un dramaturg nacional popular en la mesura que escriu un teatre a la mida de la societat que vol representar, la catalana, i per al públic de Catalunya. Totes les obres (Casa Calores, Foxtrot, Red Pontiac, La dona del 600, Lluny de Nuuk, Barcelona…) s’inscriuen en coordenades territorials pròpies, tal com ho demostren la catalanitat de la gran majoria de noms dels personatges, l’ancoratge català del context cultural de les ficcions, i les estratègies de proximitat social i mediàtica, en particular a les obres Desclassificats (2011) i Infàmia (2016), estrenades a La Villarroel i publicades conjuntament per Comanegra i l’Institut del Teatre el 2017.
Desclassificats presenta una dialèctica sobre la sinceritat a les nostres societats suposadament transparents a partir d’un triangle format per: Sílvia Utgés, una periodista de televisió força popular que és a punt d’entrevistar el president del govern, i que s’assabenta per una trucada del marit que la seva filla ha estat detinguda per venda de droga a l’institut; Víctor Bosch, el president de govern, relacionat amb un cas d’abús sexual a menors, que vol mantenir, de cara als teleespectadors, la seva cara d’innocent; i el secretari de premsa del president, el Cáceres, que li proposa a la Sílvia un pacte de secret a canvi de protegir la seva filla… i ella indirectament. El tercer acte, enfocat en l’entrevista televisiva, confirmarà l’arranjament en aquesta ficció possiblement inspirada del fenomen de Wikileaks.
Aquí, Pere Riera redueix les distàncies entre l’executiu, els mitjans de comunicació, i el poble…, de tal manera que, només en un context de proximitat com el de Catalunya, la situació pot tenir l’efecte explosiu temut. O sia, la complicitat entre els tres personatges, que acaba amb la col·lusió entre el primer poder i el quart, d’una banda, i d’altra banda la correlació entre una situació d’àmbit local (venda de droga en un institut) i un possible escàndol nacional/autonòmic, són més acceptables en un territori petit com el català que en un estat de gran extensió (com França, a tall d’exemple). Així doncs a Desclassificats el microcosmos ficcional, que integra el principi de la televisió, eixampla l’univers proper de TV3 (telenotícies o ficcions)…
El principi de veïnatge mediàtic també apareix a Infàmia. En aquest cas, si bé la presència de la televisió és menys forta, és compensada per la dimensió metateatral. Ens trobem en un local que l’Eva, una actriu reconeguda i ara retirada dels escenaris, fa servir per classe d’interpretació als joves Sara i Aleix. La Sara prepara el paper d’Ofèlia a Hamlet de William Shakespeare, i l’Aleix, actor recentment popularitzat per una sèrie de televisió, li fa la rèplica. Hi intervindrà el Toni, actor consagrat i excompany de feina de l’Eva, per demanar-li que torni a actuar i al mateix temps per ajudar els joves actors. Els estira-i-arronses creuats entre els personatges a l’escenari ens descobriran les fragilitats i els somnis d’aquest quartet al mateix temps que observem com l’obra de Shakespeare té un ressò singular a la vida emocional de cadascú. L’obra termina de fet amb una representació per tots de l’escena de la mort de l’Ofèlia, en un moment de connexió singular entre el públic i les dues ficcions.
A Infàmia la proximitat rau en aquesta popularitat dels actors de teatre i/o televisió, que fins i tot des del prosceni aconsegueixen acostar l’espectador actual al sentit l’obra anglesa. A més, exposant les intimitats de la vida dels actors, en particular les de l’Eva que arran de la mort del seu marit, no va poder continuar als escenaris, l’obra ens mostra la cara amagada de persones públiques que veiem sempre actuar… i doncs apropa actors i espectadors en un mateix continuum societal que les sèries de televisió ha consolidat. La reflexió de l’obra gira de fet al voltant de la veritat i l’autenticitat, nocions que passen de ser tècniques d’interpretació amb la Sara i l’Aleix a una reflexió, amb el veterans Toni i sobretot l’Eva, sobre el contracte moral que els uneix a l’espectador.
A Infàmia i Desclassificats, Pere Riera fa dialogar l’ètica amb la interpretació, en una nova paradoxa del comediant diderotiana que ara integra els nous actors de la societat de l’espectacle televisiu. Si hi pensem bé, l’obra rierenca sempre ens planteja debats ètics a partir de situacions que ens resulten properes, fins i tot familiars, en espais íntims que l’espectador voyeur observa a través d’una quarta paret invisible… Pere Riera recupera en certa mesura l’anomenat drama burgès de Denis Diderot, a la recerca permanent de la naturalitat i la veritat, amb una voluntat de parlar dels temes d’actualitat des de l’empatia, la pintura de les condicions i un gust pel páthos. En altres paraules Pere Riera seria el fils naturel de Denis Diderot… i de Lluís Llach que cantava: «El meu país és tant petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí».