Vaig tenir un professor d’interpretació que em va dir que es triga vint anys a ser actor. En aquell moment jo feia potser uns quatre anys que treballava com a actriu, i aquella xifra em semblava molt llunyana. Ara en fa dinou i entenc de veritat el significat d’aquelles paraules. Per ser actor, per ser artista en general, cal viure, créixer, equivocar-se, avançar, i no existeixen les casualitats. Ara que estic a punt de convertir-me en actriu, doncs, em proposen escriure un article sobre el meu amic Pere Riera. Potser és moment de fer balanç. Al llarg d’aquests quasi vint anys han passat evidentment moltes coses, però podria destacar instants especialment importants, d’aquells que vius com un punt d’inflexió on ja no hi ha marxa enrere. I el més curiós és que, miri on miri, en Pere sempre ha estat present en aquests moments d’inflexió. I és que aquesta feina m’ha donat coses precioses, però sempre dic que el millor de tot són els vincles que et permet crear amb les persones. Quan de veritat connectes amb algú, i aquest algú és generós amb tu i et vol fer millor, i tu el vols fer millor, i junts expliqueu una història que també fa millor al públic, i plegats ens sentim una mica menys sols i tot sembla que té més sentit, quan passa això, és màgia. No ho puc descriure d’una altra manera. I amb el Pere la màgia va ser-hi des del primer moment.
Us proposo, doncs, fer un petit viatge a través d’aquests anys per parlar de teatre, però sobretot d’amistat. I disculpeu d’avançada si parlo una mica de mi, i una mica d’ell (jo que sovint defujo la literatura del jo), però és que no puc evitar fer-ho per tal de dedicar un breu i humil homenatge al Pere, algú que ben aviat vaig saber que havia de tenir a prop.
Lluny de Nuuk
ÀNGELA: Per què no et suïcides?
SÍLVIA: Perquè tinc esperança i no m’espanta el dolor.
Foto 1: Jo mateixa, Joan Negrié i Jordi Banacolocha durant una representació de Lluny de Nuuk. Maig 2010.
Feia només cinc anys que treballava com a actriu, havia fet musicals i em moria de ganes de reivindicar-me com a actriu de text. Quan em van agafar per entrar a la Companyia T6 del Teatre Nacional de Catalunya no m’ho creia. Allà vaig conéixer el Pere. L’obra, Lluny de Nuuk, un drama familiar meravellós, una obra que tots els actors de la companyia recordem amb un amor especial. Per què? El Pere ens havia escrit un personatge fet a mida per a cadascun de nosaltres. I tots, absolutament tots, tenien una bellesa i una profunditat molt poc habituals. Però el millor no era això, sinó que mitjançant la seva direcció, el Pere ens volia fer anar més enllà, que fóssim uns que mai abans havíem sigut. Pot haver-hi millor regal per un actor? Sempre he pensat que el treball artístic ha d’anar cap a allò desconegut, cap a la incomoditat, i el Pere ens brindava una oportunitat única. El meu personatge era la Sílvia, una noia perduda enmig d’una família en conflicte, una noia que simplement esperava que alguna cosa passés mentre somiava trobar una puresa, una llum, que potser només existeix a Nuuk, Groenlàndia. Era una personatge d’una dona madura, d’una actriu amb majúscules, que en aquell moment mai ningú m’hagués donat. Recordo que durant els assajos tots quedàvem admirats de com el Pere ens donava indicacions tan encertades i boniques, tant inspiradores… Simplement ens feia a tots millors. D’on havia sortit aquell noi tan educat, ben plantat, brillant i extremadament sensible i respectuós amb nosaltres? Per mi va ser un abans i un després: un dia el Pere, quan ja estava caracteritzada de Sílvia en un assaig, em va agafar la mà, em va dirigir al bany i em va posar davant del mirall. Ell veia un potencial en mi molt més fort que el que jo mateixa m’atrevia a mirar. Què hi veus? Per primer cop a la vida, vaig poder veure la dona que era, i que era bonica, i que podia ser una gran actriu. Ho va fer pel personatge, i ho va fer per mi.
Lluny de Nuuk va ser un èxit.
Foto 2: Jo mateixa l’últim dia de representació de Barcelona. Març 2014.
Barcelona
VICTÒRIA (canta): I si venen a fer veure que somiem, / que demà serem tu aquí, jo allà o qui sap, / puja a l’arbre, obre el cofre i busca un gat, / i sabràs que el que és petit sempre somia.
Un altre èxit d’en Pere (bé, encara més que Lluny de Nuuk), una altra història familiar, aquest cop situat el 1938 durant els bombardejos a la ciutat de Barcelona. Després de finalitzar l’etapa amb la companyia T6, era un somni estrenar un nou text del Pere a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya. I quina companyia. La Victòria, un altre regal de personatge. Una nena que de manera forçada es convertia en dona i sobrevivia a una realitat fosca a través de la música. I li cantava una cançó al seu germà que feia els divuit anys. En tots els projectes que faig i sobretot en els processos d’assajos sempre m’agrada anotar sensacions en una llibreta, i recordo que amb el Pere no donava l’abast amb la quantitat de frases inspiradores que deia. «No podem veure una casa normal, hem de poder veure unes persones que ens estimem molt i que decideixen estar junts en un context en què els pot caure una bomba a sobre en qualsevol moment». A mi, un cop més, m’agafava de la mà per deixar-me volar sempre a temps de tornar a la terra quan calia: «fes-la més terrenal, més dona, confia que ja hi és». I l’amor, sempre present, mai s’imposa res amb el Pere, ell és bondat, és amor, i només des d’aquest lloc es poden aconseguir les coses. Com les dues protagonistes de Barcelona encarnaven: l’una, l’amor a una altra persona, l’altra, l’amor a una vocació. I, ambdues, l’amor a la llibertat.
Infàmia
Eva: Què has fet…? Per què ho has fet…?
(Pausa.)
Sara: (D’esma.) Fa temps…, molt de temps… Vaig prendre unes quantes decisions… Què volia fer, a qui volia estimar… I a qui em volia assemblar. (Pausa.) Tu tampoc, Eva. Ara veig que ni tan sols tu ets com t’havia imaginat… (Pausa.) Si perdo el teatre… em quedaré sense res.
Foto 3: Jo mateixa, el Pere, Francesc Ferrer, Emma Vilarassau i Jordi Boixaderas mentre assajàvem Infàmia. Estiu de 2016.
Infàmia és l’obra que més m’ha marcat a la vida (amb èxit també de crítica i públic). I ho dic amb absoluta certesa i contundència. No em podia creure la sort que tenia, el Pere escrivia una altra obra i volia seguir comptant amb mi. I aquest cop la línia entre el personatge i jo era molt fina. La Sara: una actriu en la trentena que va treballant, però que no acaba de fer el que voldria. Recordo com el Pere em va donar veu des de l’inici, i com m’escoltava! Teníem llargues trucades telefòniques (les seguim tenint) en què reflexionàvem sobre com havien de ser els personatges. La Sara a l’inici havia de ser més jove, una noia que tot just comença i està estudiant interpretació. Però de cop un dia li vaig dir: per què no fem que tingui la meva edat i que no se n’acaba de sortir? No serà més interessant? I així va ser, i aquesta veu que el Pere em donava sortia gràcies al fet que un dia em va posar davant el mirall. I no ha deixat de sortir des d’aleshores. Cada funció d’Infàmia, de principi a la fi, em va fer créixer i trobar un lloc de puresa com a actriu que mai abans havia assolit.
Aquest talent del Pere barrejat amb aquesta bondat i aquesta generositat que el caracteritzen em segueix entendrint i emocionant a ara per ara.
Epíleg
Els anys han anat passant, tots dos hem anat creixent i compartint vivències, però per ara el Pere i jo no hem tornat a treballar junts. He complert molts somnis i he participat en projectes molt estimulants, però ja veieu que no seria l’actriu ni probablement la persona que soc si no m’hagués creuat amb ell.
És cert que fa un temps que no tenim cap text nou d’en Pere Riera. Però aquesta feina, com tot a la vida, també són etapes, són moments. Jo de tant en tant li suggereixo o potser fins i tot li suplico que torni a escriure, però sé que si això passa serà quan ell ho decideixi. Una vegada (i una altra d’aquestes frases del Pere que tinc apuntades), em va venir a veure al teatre i em va dir que jo feia que l’escenari fos un lloc millor. Pere, quan tu escrius, fas que el món sigui un lloc millor. Però no cal tenir pressa, mentrestant jo puc ser la teva amiga i, aleshores, t’asseguro que no soc gens Lluny de Nuuk.