L’ésser humà existeix sobre les runes d’una existència que sempre trontolla, tremola inexorablement en una estructura erigida a partir de fer i desfer, construir i destruir, existir i desaparèixer, viure i morir. Els paradigmes de l’existència humana són fràgils, el poder ho impregna tot i posar en dubte els ideals existents, sigui quina sigui l’època, sembla anar en contra de tot. ¿Però què passa si no es dubta, si no es contradiu la closca que limita la humanitat i la seva visió, els seus límits… Humans? ¿Què sentim, com ho sentim, la felicitat és l’objectiu, tenim límits, qui els ordena, per quin motiu…? Són moltes les preguntes que poden sorgir quan disseccionam l’espècie humana, tan perfecta i poderosa. Però la veritat és que l’embolcall que ens protegeix és fràgil i fàcilment alterable. Aquest embolcall, aquesta closca, aquesta barrera està decorada, pintada, tatuada, cicatritzada i, fins i tot, malmenada pels nostres dubtes, les nostres inquietuds, les nostres inseguretats; les nostres decisions.
Sense perdre de vista aquest ecosistema filosòfic entorn de l’existència humana i els seus impulsos més bàsics al voltant dels quals s’han definit els fonaments de la història es troba La fuga de l’home cranc, obra escrita per Guillem Sala. Crancs, closques, barrera i defensa, però també atac: l’espasa i l’escut. La novel·la de Sala estableix dues línies narratives en les quals el lector es pot sentir identificat. La primera la protagonitza un humanoide anomenat Víctor, que està condicionat pel seu entorn i per les seves circumstàncies constantment, pels impulsos positius i negatius que rep dia rere dia. Una realitat que s’ensorra amb cada decisió. La segona dimensió escapa del món conegut i fa viatjar el lector a les fronteres de la ciència-ficció. Dins aquesta esfera amb detalls futuristes que recorden pel·lícules com Matrix el món s’ha simplificat cap a l’eficàcia absoluta, i l’existència es limita a la pura observació i al plaer a través de fonts externes. El temps no té mesura quantificable com a tal, les sensacions tampoc. L’evolució avança a través de donar alternatives plenament eficaces en cada moment.
La novel·la de Sala viatja entre dues cares d’una mateixa moneda per parlar de com existim, què ens afecta i què ens fa actuar de la manera que ho feim. L’autor proposa a través d’un llenguatge àgil i alhora precís, amb tocs d’humor i de símils sexuals, com les persones durant tota la història han anat actuant segons petites decisions i actes que alhora semblaven grans batalles internes. Víctor, el protagonista, és un jove castigat psicològicament que no sap què fer amb la seva vida i crea escuts i espases per defensar-se. Els Dronians, alhora, són una civilització infinitament avançada però vulnerable. Els crancs són els protagonistes, grans i petits sobrevolen tota l’obra per crear una metàfora de vida.
¿Som, els éssers humans, tan invencibles com ens pensam? La nostra realitat és la suma de múltiples coincidències i tries de decisions que ens han portat allà on som ara. ¿Cap on anirà aquest vaixell que avança a tota màquina? La decadència pot ser un camí, una manera de sobreviure, fragmentada i limitada, o la destrucció més absoluta vinculada als camins recorreguts. Al no res. Reflexionar quant als límits de la realitat que envolta cada un dels individus és quelcom interessant, ja que permet observar els potencials, les febleses i les fronteres; si és que n’hi ha cap. Com un cranc sense closca, en Víctor ja sent amb total plenitud els detalls de la vida. ¿Però quin és el preu d’aquest gaudi? Ara pot dubtar i observar, és conscient plenament de la seva existència, dels detalls que l’afecten i vol prendre decisions. De la mateixa manera que els Dronians ho havien estat anteriorment, aquest poder de decisió pot ser molt poderós; sempre que es pugui executar amb èxit. Tot i res. ¿No trobes, Víctor?
Observau, però actuau, éssers amb closca.