Quan es va estrenar Blancaneu, es repartiren entre els assistents uns fullets que portaven com a lema: «Tres anys per a crear-la, una hora i mitja per gaudir-ne i tota una vida per recordar-la».
Tota una vida per recordar és l’última novel·la de Núria Pradas, un títol que juga amb l’eslògan escollit per a la promoció de la pel·lícula. Aquesta obra, que ha estat guardonada amb el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2020, narra la trajectòria vital de la Sophie Simmons, una jove dibuixant novaiorquesa que marxa a Los Angeles amb una beca perseguint el seu somni de ser animadora a Disney. Una professió que prompte descobrirà que no és accessible a les dones.
Des dels seus inicis a uns xicotets estudis d’animació mentre estudia a l’escola d’art, la vida de la Sophie s’insereix en un moment històric ple de canvis per a la indústria dels dibuixos animats. En el període que comprèn la novel·la, assistim al pas des dels curts d’animació a les pel·lícules animades, i de la transformació dels Disney Studios com una xicoteta empresa quasi familiar fins a una gran cadena de producció i muntatge. De la gran depressió a la recuperació econòmica i d’ací, a l’atac de Pearl Harbor, amb les dificultats que imposarà la Segona Guerra Mundial.
Les tres parts en què es divideix la narració, comprenen períodes de distinta durada, que es corresponen amb tres moments vitals de la protagonista. El primer ens situa als inicis de la Sophie a Los Angeles, la seua formació i els primers treballs; el segon moment, narra el seu accés als estudis Disney, al departament de tinta i pintura just al moment en què es troben immersos en la producció de la Blancaneu, de manera que no només assistim al desenvolupament professional de la Sophie, sinó que ens submergim en l’ambient dels estudis d’animació a tota màquina; la tercera i última part es correspon amb aquesta transformació personal abans esmentada.
Escrita amb una prosa quasi tan acolorida com les pintures de la seua protagonista, la lectura de Tota una vida per recordar resulta molt entretinguda i fluida. El llenguatge emprat per l’autora és extremadament precís i polit, de manera que, per a un lector atent a aquests detalls, en algunes ocasions, l’ús del llenguatge, juntament amb algunes metàfores i imatges visuals, és una delícia. No obstant això, la història, encara que de tant en tant dona alguna sorpresa al lector, acaba per ser una mica previsible, com les desgràcies que li sobrevenen a la Sophie després d’aquest matrimoni quasi inesperat i, aquí em permet revelar una part important de l’argument ―pot ser, el lector de Caràcters que no vulga conèixer-la hauria de botar al següent paràgraf―, la mort de l’Eve, la seua filla. No obstant, aquest succés juga un paper molt important en la transformació artística i personal de la Sophie: després d’un llarg període de dol i d’haver-hi estat atrapada en un matrimoni que no la feia feliç, el canvi vital la fa evolucionar artísticament, i açò li obrirà les portes del departament d’Art, on les dones no tenien accés.
D’altra banda, de vegades adopta un to massa proper al de novel·la rosa, innecessàriament dramàtic, que no era allò que esperava quan vaig començar la lectura. Ara bé, el transfons històric i l’important paper que juga la lluita sindical a la part final de la narració compensen, pot ser, aquesta impressió d’estar davant d’una novel·la romàntica que m’ha acompanyat al llarg de tota la lectura. Així i tot, és una novel·la de personatges femenins molt potents, entre els quals cal destacar el de la protagonista, Sophie, i la seua primera amiga a Nova York, la Lisette, una jove modista que lluita pel seu somni de cosir vestuaris de cine. També hi destaca la Marion, vinculada a la lluita sindical pels drets dels treballadors a la indústria de l’animació, i els de la mare i la germana de la protagonista, l’Elionor, qui fa una progressió que vira des d’una relació turbulenta entre germanes, fins arribar a l’enteniment i a l’afecte obert.