El càstig està ple d’escenes tant quotidianes com pertorbadores. En una d’elles, Sandra, la protagonista d’aquesta novel·la publicada l’any passat, entra disposada a arrasar la cuina del pis que comparteix en un barri de l’extraradi barceloní. Se sent culpable perquè s’està enamorant de Minu, company de l’institut on ella és professora, optimista militant i més jove i guapo que Albert, la seua actual parella. Sandra és incapaç d’acceptar que li puga ocórrer alguna cosa tan agradable com tornar-se a enamorar, o que algú es puga enamorar d’ella. I amb la determinació que li brinda la seua escassa autoestima, obre el rebost i en cinc minuts devora una bossa de ganchitos.
Sandra «es mira els dits de color taronja. Li agraden així, llardosos. Es fot l’altra bossa de ganchitos, l’última. Però ja s’ho coneix: quan comença, perd el control i no para». Després obri un paquet de pringles bbq que «li deixen la gola saturada i una sensació general de fàstic. Li surt el greix pels porus de la cara». Li entren ganes de plorar perquè «s’engreixarà» i «es tornarà lletja i monstruosa» però, almenys, «la deixaran en pau». L’escena continua amb Sandra fotent-se a morro un pot de salsa blanca i un paquet de galetes amb molta melmelada de préssec. Per a rematar, un got de llet perquè és el que beu sempre abans de vomitar. «Molt avall, a dins seu, hi ha un indret tan sòrdid que ningú pot anar-hi a perseguir-la». Quan acaba de vomitar, és renta la cara i es raspalla les dents, «mira els ulls humits al mirall i odia el que veu».
En aquests temps primmirats, no ve malament baixar al fang i llegir històries de gent abonyegada com aquesta que ha escrit Guillem Sala amb una plausible vocació naturalista. En la seua narració hi ha precisió, una gens dissimulada pretensió d’objectivitat i ni un gram de l’habitual complaença que sol sobrevolar el relats ambientats entre estudiants i «classes populars» (i ací n’hi ha, de les dues coses). A El càstig se li poden traure un parell de conclusions sobre l’educació dels joves, sobre l’administració i gestió de la culpa o sobre els estigmes sobrevinguts per la pertinença a l’extraradi. I més enllà del fons social, aquesta novel·la en català farcida de diàlegs, termes i barbarismes en castellà, ens pot servir fins i tot per a reflexionar sobre l’ús de l’idioma i la conveniència de sacrificar o no el verisme per defendre la llengua minoritzada.
Però hom sospita que, sense renunciar a cap d’aquestes possibilitats, el que ha volgut l’autor és fer una bona novel·la de personatges normals. Aclaparats per la societat, per les seues famílies, per la seua generació, pel seu passat o pel seu paisatge, però gent normal al cap i a la fi. Personatges prou ben traçats per a resistir una narració ràpida i esmolada ―El càstig es llig en tres o quatre sospirs― i uns diàlegs sorprenentment creïbles, d’aquells que a més d’un escriptor li fan suar litres de suposat talent i que Sala maneja amb la facilitat de l’artesà a qui se li veu la corbata per sota del guardapols.
Sandra és la protagonista d’El càstig, però no és l’única. En la seua classe de primer de l’eso estudia (és un dir) Izan, un xic de família bastant humil que és acusat de cometre abús sexual sobre una companya. La relació d’Izan amb el sexe és tot l’animalesca que pot ser en un xiquet de tretze anys i, pot ser per això, Sandra, que com ell no és massa conscient del mal que les seues accions poden provocar (en el seu cas, a ella mateixa) decideix protegir-lo. Entre la professora i l’alumne l’autor teixeix una mena d’aliança sense massa futur, però que els serveix per a aïllar-se. Són dos perdedors incapaços de comprendre’s ells mateixos, però que d’una forma instintiva saben que l’altre necessita un aliat contra les institucions ―familía i institut― que els apliquen el càstig.
Mentre va creant aquesta bombolla trista i una miqueta sòrdida al voltant de Sandra i Izan, Sala ens presenta uns personatges secundaris i un paisatge urbà que, si bé no per a jutjar-los, sí que ens serveixen per a entendre millor els protagonistes. La majoria dels acompanyants destaquen pels seus trets poc simpàtics: Albert, la primera parella de Sandra, sembla un home bo però també un incapaç; Minu, el nuvi surfer, és massa amable i comprensiu per a una addicta a la desconfiança i l’autolesió; Raquel és la germana de Sandra, sobreprotectora i, al mateix temps, víctima d’una família desestructurada i poc avinguda. Més agradables i càlids se’ns presenten, malgrat la seua duresa, els pares d’Izan, que saben llegir la situació del seu fill de forma molt més clara que tot el claustre de professors.
El càstig és una novel·la tensa, esmolada i incòmoda, sense judicis de valor ni posicionaments marcats. Llegir-la no consola ni redimeix, no mostra un futur millor ni les claus per a eixir del forat. Però enganxa, és formalment valenta i, des d’un punt de vista senzill i ben calibrat, porta la literatura en català a un terreny contemporani poc explorat. Guillem Sala ha obert un camí interessant i necessari, però farà falta talent per a qui el vulga continuar-hi amb la mateixa destresa.