Salvador Lauder ha tret un nou poemari, Males herbes, després d’Ulls, Obaga, Recital al palau de gel i Tòtems. Males herbes va rebre el premi Antonio Matutato d’Almassora, és publicat per Onada i inclou un pròleg de Xavier Lluna Ferrer. Així com Tòtems, magníficament il·lustrat pel també poeta Lluís Navarro Mosquera, s’organitzava a partir d’animals, aquest Males herbes ho fa amb les homònimes del títol.
L’atracció pel marginal ―extraradis, toxicòmans, poetes maleïts, cases ocupades, els pedestres peus…― és un tret de l’idiolecte lauderià que permet qualificar-lo com el poeta valencià actual més beatnik. Aquesta atracció ve acompanyada d’una visió potser marxista i sens dubte antielitista: el jo líric protesta contra l’especulació urbanística i la perpetuïtzació dels rics, però també contra els estudiants-llop utilitaristes i contra els poemes que irremeiablement deixen de ser salvatges. D’un costat llegim afirmacions provocadores com aquesta: «Definitivament la revolució no es farà. / No cal que seguiu amb aquests poemes.»; però de l’altra empra termes avantguardistes i maquinistes («ocells tipogràfics», «dosificadors de converses») que coexisteixen amb expressions comunes deconstruïdes com «Cau la nit» i «Faig temps».
Des del punt de vista de l’estructura cal destacar el ritme i l’oralitat ―marca de la casa Lauder― de poemes com «Cues de guineu», «Colitx» i sobretot «Morritort»; també el muntatge sorprenent de «Margalló» on col·loca ―i ens descol·loca― un neutre «L’atengué Maria». És cert que no hi ha a Males Herbes imatges tan agosarades com als primers llibres , farcits de diatribes punks («Animals domèstics!! Escapeu dels amos!!!»), surrealisme deixatat ―vegeu «Llibres d’instruccions» d’Obaga― i neologismes lúdics ―postipost, barguments i vertigirussa―; potser perquè els dies de joventut ja són lluny ―com anunciava a «Involuntat» d’Obaga. Continua, però, la lluita del jo líric en contra dels «dies cromo» i de la rutina de veïnat, i a favor d’una visió nova del dia a dia, tot i que, com sentencia el poema «Calcides», és conscient que «res no perdurarà».
Trobem a Males herbes els mateixos paisatges i escenaris que en llibres anteriors: la muntanya, platges solitàries, parcs amb les fulles caduques i reflexió sobre els colors, descampats, les cues, els bars de poble i els alienants «temples comercials»; si en altres llibres descrivia cases precintades ací tracta una fàbrica abandonada. El jo líric continua observant, sota sa casa, la joventut al parc: veieu «Calcides» de Males herbes i «Nit» de Recital al palau de gel. Dins de la casa domina el realisme màgic, tret típic de Lauder: els «corredors» són fantasmes, les persianes animals i les cortines «paracaigudes»; els quadres cobren vida i les ombres s’amaguen ―com a «Olivardes» de Males herbes; però ja fugien als parcs a la «Casa precintada» de Recital al palau de gel. Si vos interessa aquesta imatgeria domesticoirracional consulteu els següents textos: «Sofànder Ground» d’Obaga, «Migdiada», «Recorreguts» i el text homònim de Recital al palau de gel, «Gratafauna» de Tòtems i «Borraina» de Males herbes. Lauder, parafrasejant fragments de Recital al palau de gel, atia els «xicotets incendis quotidians» per «raspallar les imatges» properes i tangibles i crear «crepitant les metàfores».
Males herbes abandona, almenys explícitament, l’autobiografisme ―no sabem si fingit o no, ai Pessoa!― de Tòtems. Ara els textos esdevenen més breus com ja havia anunciat a «Resum» de Recital al palau de gel. Hi ha a Males herbes pocs poemes amorosos i sorprenentment només un text en prosa. La major concentració formal no minva, és clar, els tres millors trets ―al nostre parer― lauderians: en primer lloc és autor de poemaris fortament unitaris ―s’hi afegeix a Males herbes la circularitat intrapoemàtica―; en segon lloc domina el poema narratiu amb final sorprenent ―llegiu els magnífics «Poema infidel» i «Fulla» de Recital al palau de gel i «Cosconilla» de Males herbes―, i, en tercer lloc, i sobretot, Lauder practica una excel·lent imatgística en la descripció d’objectes. Apuntem tres exemples: la neu endolceix la mar ―sí, és clar, però només ho ha vist Lauder (Obaga); «Tanque la porta que separa el telèfon de la resposta.» (Recital al palau de gel); i a la bugaderia hi ha «les camises amb flors donant voltes a les preguntes» (Males herbes).
La contenció i l’atomització del discurs en estrofes i paràgrafs més breus potser siga una bona ―o almenys una nova― via vàlida per atorgar més brillantor a les imatges; certs poemes de Tòtems («Felins») i Males herbes («Ortigues» i «Verdolagues») assenyalen aquest camí. O tal vegada siga aquest un conreu només puntual i Lauder torne de nou als seus poemes ―en prosa o no― llargs i potents que el caracteritzen i cal llegir. No vos perdeu aquestes Males herbes. Com diu el mateix Lauder a «Condicions d’ús», text inicial del llibre: «Aquest herbari romandrà fresc i en oferta solament i durant la temporada actual.» Aprofiteu-lo.