És ben sabut que els clàssics posseeixen un caràcter atemporal que els converteix en eterns contemporanis i, per tant, en companys inesgotables dels nostres recorreguts vitals. Evelyn Waugh va publicar Retorn a Brideshead fa més de setanta anys, però la seua dissecció de l’ànima humana encara resulta actual. No debades es va avançar al seu temps en el tractament de qüestions com l’homosexualitat, la hipocresia religiosa o l’adulteri. Considerada una de les millors novel·les en llengua anglesa del segle xx, la seua transcendència l’ha portat fins a la pantalla: inoblidable la sèrie dels huitanta protagonitzada per Jeremy Irons i, més recentment, la pel·lícula dirigida per Julian Jarrold, amb Emma Thompson en el paper de Lady Marchmain.
Retorn a Brideshead parla principalment de dos temes universals, l’amor i la fe, tan recurrents com la mort o el pas del temps, també presents inevitablement en la novel·la. El pròleg de l’obra ens situa en plena Segona Guerra Mundial, una època marcada pel desencant i el pessimisme. Charles Ryder, un home afligit i vençut per la duresa del conflicte, comandant de l’exèrcit britànic, és traslladat amb la seua tropa a un nou emplaçament. A l’arribar allí descobreix que es tracta de Brideshead, la imponent mansió de la dinastia Flyte, família amb la qual va compartir gran part de les seues experiències de joventut. Aquest plantejament argumental es veu reflectit en una estructura i una veu narrativa particulars. La veu del narrador es manté fixa en Charles, però es produeix un canvi en la seua posició temporal. El pròleg i el epíleg estan narrats en present, vint anys després dels fets contats en els tres capítols o llibres, i conformen un marc a partir del qual es produeix una extensa analepsi, un retorn al passat de Charles ―i ací entenem la importància del títol― al voltant de les seues vivències al llarg del anys amb la família Flyte.
Hem dit que la novel·la gira al voltant de dos grans pilars temàtics. El primer d’ells, l’amor, es manifesta a través de Charles cap a cadascun dels dos germans Flyte i serà un dels principals elements vertebradors de l’obra. La primera part se centra en la relació de Sebastian i Charles com companys de classe, amics i, encara que mai s’especifique explícitament ―ja era un gran atreviment parlar d’homosexualitat, encara que fora subreptíciament, en l’època en què va ser escrita i publicada la novel·la― també amants. La seua relació transformarà al nostre protagonista i el convertirà en un jove amb ambicions que persegueix el somni de convertir-se en artista. Encara que el segon llibre de la novel·la marca l’allunyament de Charles de la família Flyte a causa dels seus estudis d’art a l’estranger, la figura de Sebastian orbita la narració com una presència intangible però constant. El tercer llibre, en canvi, ens presenta un Charles ja madur, un artista consagrat, casat i amb fills, que, malgrat tot, se sent perdut en una vida superficial i insatisfactòria. Però la retrobada amb Julia Flyte, la passió, l’erotisme i, fins i tot, l’adoració quasi religiosa que sent cap a ella, li tornaran el sentit que havia perdut amb els anys.
Podríem dir també que el segon gran tema, la fe, discorre paral·lelament al primer. La família Flyte introduirà a Charles en el món de fermes creences, de por i de compassió, de la religió catòlica. Tots els seus membres estan marcats, d’una manera o d’una altra, per la relació que mantenen amb la religió i l’Església. Ell tan sols és un intrús, un individu fascinat però incapaç de compartir l’emoció d’aquest misteri. Aquesta incomprensió per part de Charles es convertirà en un dels desencadenants de la voràgine final, de la seua impossibilitat d’arribar a la felicitat. No obstant això, la novel·la es tanca amb un epíleg magistral en què Waugh plantejarà al lector una última qüestió: és possible, després del pecat, de la guerra, de la mort, trobar Déu?
L’excel·lent traducció de Xavier Pàmies també mereix un reconeixement especial. El traductor aconsegueix no perdre res de la seua profunditat, ni d’aquell preciosisme irònic tan característic de l’estil d’Evelyn Waugh, tot i la dificultat de la tasca en una novel·la tan extensa i complexa com aquesta. Retorn a Brideshead és una obra que intenta anomenar allò que es troba més enllà dels nostres sentits. Posar paraules a l’amor, a la cerca de la fe o al pas del temps no és gens fàcil, però Waugh aconsegueix construir un relat en el qual totes aquestes nocions prenen forma i es materialitzen en forma d’experiències concretes. D’aquesta forma, i encara que el món de l’aristocràcia britànica ens resulte completament estrany, els lectors podem donar un sentit propi a la narració, fer-nos les mateixes preguntes que turmenten els personatges i sentir dins de nosaltres els ecos d’aquesta història inoblidable.