La història testimonia que a un artista se’l pot silenciar, però la seva obra sempre perviu. A Itàlia, una de les víctimes més cèlebres va ser Pier Paolo Pasolini (Bolonya, 1922 – Ostia, 1975). Malgrat els intents per emmordassar-lo, que van desembocar en un assassinat atroç, de Pasolini n’ha restat tota l’obra literària i cinematogràfica, així com altres escrits inèdits i parcialment inacabats que l’artista conservava amb la voluntat d’enllestir-los i fer-los públics. Aquest és l’origen d’Actes impurs i Amado mio (1982), dues novel·letes de joventut amb un fort caràcter autobiogràfic. En català, les va publicar per primera vegada Llibres del Mall, amb traducció del poeta Joan Navarro. Recentment, Lleonard Muntaner les ha recuperades per commemorar el centenari del naixement de Pasolini, amb una traducció refeta de bell nou pel mateix Navarro i un pròleg de Jaume C. Pons Alorda.
Podríem afirmar que Actes impurs i Amado mio tracten sobre l’amor, la passió i la joventut en un paisatge idealitzat del Friül i amb el teló de fons de la II Guerra Mundial. Ara bé, el que de veritat sosté les dues novel·les i ens interpel·la des de la primera pàgina de cada història és la lluita interna que experimenten els seus protagonistes, Paolo i Desiderio —dos joves d’una vintena d’anys que no deixen de ser un parell d’alter ego del mateix Pasolini; una contraposició que col·loca al centre del quadrilàter el desig homoeròtic que experimenten per una successió de menors d’edat i la culpa que engendren a causa dels seus actes pecaminosos. Així, a Actes impurs, Paolo, un mestre d’escola, es confessa en primera persona i, a través de l’estil dietarístic, relata la passió oculta que sent per Nisiuti, un alumne d’uns quinze anys, fill d’una família camperola, que és la viva imatge de la innocència i de la puresa. És lícit corrompre el cos d’un adolescent? On són els límits de l’amor? Tanmateix, Paolo no perd el temps intentant buscar respostes, perquè per a ell, el desig, quan es prescindeix del pecat que imposa la religió catòlica, venç totes les vacil·lacions.
En contraposició a l’angoixa, al dolor i a la repugnància que pot desencadenar la confessió silenciada de Paolo, que l’autor intensifica amb l’elecció d’una estructura literària caòtica, Amado mio és un relat més curt, suau i lluminós, que s’escola de les mans d’una tirada. Si bé els actes narrats en aquesta segona nouvelle recuperen la problemàtica entre el desig pederàstic i el que moralment és acceptable, el tret distintiu l’aporta l’ordre lineal dels fets i l’ús del narrador en tercera persona, a través del qual l’autor aconsegueix un cert distanciament del que podria ser —ho és?— una narració autobiogràfica, a la manera d’Actes impurs. Al llarg de les aventures de Desiderio —un nom ben simbòlic, ja que en italià significa desig— es respira l’ambient festiu i estiuenc d’un poblet durant els primers anys de la postguerra. El rerefons enriolat propicia que el protagonista s’enamori de Benito, un noi a qui rebateja amb el nom de Iases, establint una referència directa amb la poesia de Kavafis. Però, a diferència de Nisiuti, Iases és més receptiu a l’amor que, com no podia ser d’una altra manera en Pasolini, se suscita en un ambient orgiàstic durant la projecció a l’aire lliure de Gilda de Charles Vidor, mentre Rita Hayworth interpreta Amado mio: «Amado mio / love me forever / and let forever begin tonight».
El llenguatge de Pasolini és punyent, directe i poètic, ple d’imatges colpidores que Navarro ha reportat al català d’una manera exquisida, a pesar dels «temes escabrosos» i la complexitat moral que plantegen. En un moment del pròleg, que es reprodueix en una nota final signada per l’editora de l’edició italiana Concetta D’Angeli, l’autor escriu: «Si és de la meva vida que he recollit el material d’aquest llibre, vol dir que no he tingut por de fer-ho… I si he tingut, per contra, massa coratge, demano al lector d’indignar-se contra la violència, no contra l’anomalia de l’amor». I és que, per a Pasolini, escriure sobre les seves passions no va suposar una forma d’alliberament, sinó una manera d’encarar-se amb la realitat. Amb tot, Actes impurs i Amado mio són dues novel·les que no us deixaran indiferents, dues reflexions íntimes i profundes sobre el desig, la naturalesa i la clandestinitat, amb un rerefons comú: la por d’acceptar-se a un mateix.