Covarda, vella, tan salvatge és una novel·la d’Arià Paco que va esdevenir Premi Roc Boronat el 2022. Aquest autor (1993) fa una radiografia generacional on explora què significa ser joventut emergent. Encara que seguim la història de David, qui travessa un dol per la mort del seu pare, realment troben una novel·la polifònica en la qual molts dels amics tornen a l’arrel, al poble, a Igualada, per fer-li costat en aquesta època tan difícil.
«Almenys els amors s’acaben» és la primera frase d’aquesta novel·la. Crec que és una frase prou impactant, perquè suposa la reconstrucció de tot un sistema de creences. Aquesta reconstrucció és la interminable tasca que hem de fer per convertir-nos en adults. Almenys els amors s’acaben, és a dir, agafem una realitat crua i que sempre ha semblat dolorosa i li donem la volta. Almenys s’acaben, i podem continuar. L’amor és un dels temes centrals del llibre, i l’autor tracta tota mena de noves realitats: les relacions que sorgeixen a partir de l’Instagram, la poligàmia, les diferències d’edat i les relacions de poder, la distància. El llibre fa tot un exercici d’intentar comprendre com ens enfrontem a l’amor: «Vaig tornar a casa amb una eufòria estranya, i em va costar adormir-me, i potser, si hagués mirat enrere en aquell moment, hauria vist un espectre que se m’acostava lentament, implacable, tot i que ja sé que aquestes coses no venen de fora, són obres pròpies, l’amor és un edifici interior».
Un altre tema central de la novel·la és l’amistat entre els personatges. És important destacar que tots aquests amics es retroben, perquè cadascú ha de fer vida en un lloc diferent. L’Auger torna d’Amèrica, de fer el doctorat; Biel torna d’Alemanya… Potser el nou paradigma és tindre amics a cada país. Jo també he hagut d’acordar veure els meus amics, de manera casual, a Bèlgica per fer retrobada al punt mitjà. Aquesta nova realitat propicia irremeiablement una nova forma de relacionar-nos. Com estem ací, sense estar-hi? I més en un moment en què cadascú està començant a fer el seu camí i evoluciona a un ritme diferent: «Ell pensa: té disset o divuit anys i està fent de mare de tres germans, bé podria ser més madura que jo, que amb vint-i-set no sé ni a on pretenc viure ni a què estic jugant ara mateix».
A banda, l’exili. La tornada a casa, i encara més quan casa és un microclima tan marcat, ens parla de la importància dels espais. Ens desplacem en el temps, en línia recta, però sembla que quan tornem al lloc de la nostra infància l’espai mateix es capaç de trencar el temps. La gent que s’exilia sempre té l’etern debat: què es la llar? Quan estàs fora trobes a faltar la casa, i quan estàs a casa et sents un estranger. I què preferim de tot? «per què te’n vas anar? No ho sé, va dir, per què te’n vas anar tu?, era el camí disponible, vas dir. Li vaig respondre que jo necessitava fugir, cosa que no veia tan clara en el seu cas». D’ací podem extraure el títol del llibre, l’origen del qual és un poema de Salvador Espriu: «Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n […] Però no he de seguir mai el meu somni / i em quedaré aquí fins a la mort. / Car sóc també molt covard i salvatge / i estimo a més amb un desesperat dolor / aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria».
Per últim, cal destacar que la forma en què Arià Paco narra aquesta història es troba també molt marcada per la modernitat. Els diàlegs es difuminen dins de la narració, les veus parlen sense distinció alguna i es connecten directament amb el discurs mental. Aquesta tècnica potser és molt representativa de la nostra generació, perquè és un mecanisme que també he vist als llibres de Sally Rooney, una autora irlandesa prou coneguda actualment que també tracta la mateixa temàtica.
En conclusió, Covarda, vella, tan salvatge és un relat entranyable que captura algunes de les angoixes més representatives de fer-se gran en un món modern.