Doménec de Bellmunt, és a dir Domènec Pallerola i Munné, va escriure els seus primers articles en la premsa catalana el 1917, quan tenia 14 anys. Els darrers, el 1993, als 90 anys. Per enmig dos exilis i una trajectòria d’impecable coherència. Proper a Esquerra Republicana de Catalunya va sostindre al llarg de les dècades el seu catalanisme i el seu republicanisme d’esquerres.
Gran part de la seua vida la passà a França. Ja en la seua època d’exiliat de la dictadura de Primo de Rivera es va convertir en corresponsal de La Publicitat, i això li va permetre consolidar una mirada d’ampli abast. Sempre va inserir els esdeveniments i els processos polítics de Catalunya i d’Espanya al seu context internacional que els explicaven, els enfortien i els consolidaren i va tindre des de ben aviat sensibilitat per als patiments d’altres nacions europees atrapades en les lluites entre estats aliens, particularment els armenis i després els corsos. I tot això ho feia amb una prosa clara i contundent, didàctica i persuasiva.
Per això és una molt bona notícia l’impecable edició d’una antologia dels seus articles editada per Josep Camps i Francesc Foguet i publicada per Fonoll, que recorre la pràctica totalitat de la seua trajectòria. El primer article que es recull va ser publicat a La Publicitat el 29 de juliol de 1925, i el darrer al Nou Diari el 5 de maig de 1993.
M’ha semblat excel·lent la selecció dels articles i la seua ordenació cronològica, que permet veure transcórrer l’inclement segle XX sota la mirada crítica, esperançada, ferma, lúcida i de vegades amarga del periodista compromés, de l’intel·lectual amb perspectiva que va ser Doménec de Bellmunt. I sempre, al llarg de gairebé vuit dècades com subratlla el títol del recull, en defensa de la democràcia i la llibertat.
I és que entenc que ara, mentre és molt evident que el règim espanyol nascut el 1978 es troba immers en una crisi d’ample abast, quan s’han trencant els equilibris i els anomenats «consensos» que eixamplaren la seua base a força de bastir aliances interessades i es fan evidents els buits del relat, és molt convenient, molt necessari, recuperar les veus i les ensenyances d’aquella generació, que van romandre fora dels consensos, dels pactes i dels tripijocs. Arguments que les generacions posteriors consideraren irreflexivament superats tornen a mostrar tota la seua vigència.
I les paraules i la perspectiva de Doménec de Bellmunt resulten particularment interessants per la seua lucidesa i la claredat amb la qual es va expressar. Es tracta d’un home d’esquerres que en 1927 clamava per la llibertat de Sacco i Vanzetti, d’un periodista que ja el 1928 podia veure amb claredat que «Europa camina vers una nova guerra». Que durant les dècades d’exili va sostindre la necessitat de la unitat, tant dels partits republicans espanyols com dels catalans, i, particularment en aquest cas, entre l’exili i la resistència antifranquista de l’interior. Que va entendre i defensar la importància de la institució de la Generalitat catalana en l’exili per sostindre la continuïtat amb la legalitat legítima anterior al colp d’estat franquista. Que va deixar negre sobre blanc l’enorme injustícia del fet que Franco no fos jutjat a Nuremberg junt amb els seus còmplices i les democràcies occidentals es llavaren reiteradament les mans: «El deure de les potències aliades […] és trencar amb el dictador espanyol i reconéixer sense reserves el Govern legítim de la República espanyola, el que fou deposat per Hitler i Mussolini contra la voluntat del poble espanyol». Que va mantindre la seua fidelitat a la Segona República («La República de 1931 va morir heroicament lluitant contra totes les potències feixistes del món que s’havien compromés a destruir-la, aprofitant la covardia de les democràcies europees»), i que sempre va sostindre que «l’única solució del problema peninsular és, en definitiva, una república federal» ibèrica que incloguera Portugal i que reconeguera els drets i la personalitat de les diferents nacions que la composen.
I, clar, la seua implacable mirada envers la Transició. «Titella del règim abans i després de la mort del generalíssim», diu el 1969 sobre el hui rei emèrit fugat. Així descriu, amb la clarividència d’un ancià amb perspectiva històrica i l’amargura que donen una llarga espera en va, una lluita infatigable, els objectius de les reformes que conduïren a les eleccions de 1977: «És indiscutible que tots els partits que portaren la República de 1931 (amb la sola excepció d’ERC) han renunciat a llurs principis republicans i acceptat la monarquia franquista, sabent, sense cap dubte, que el pla Suárez no és altre que el de salvar els grans interessos i els grans quadres del franquisme» (setembre de 1979).
En conclusió, el vell Doménec de Bellmunt, testimoni del segle XX sencer, té moltes a coses a dir en el present de Catalunya i de l’estat espanyol. Per això cal felicitar l’editorial Fonoll i els seus editors, perquè no es tracta d’arqueologia, no es tracta tan sols —que també— de contribuir a traçar genealogia intel·lectual, sinó de posar en circulació aquestes veus bandejades, aquestes perspectives que ens arriben intactes després de les derrotes, per escoltar-les i que ens ajuden a entendre el punt de partida del nostre present, els trets originals que encara el condicionen i l’expliquen, i, qui sap si també, per reprendre amb força renovada antigues utopies.