Un excel·lent fotoperiodista ha escrit un no menys excel·lent llibre de cròniques. No és el primer, en realitat. Jordi Borràs compta ja amb una àmplia bibliografia on es poden trobar llibres de fotografia, com ara l’inoblidable Dies que duraran anys (2018), però també uns altres de periodisme d’investigació, com ara Desmuntant Societat Civil Catalana (2015). Però Tots els colors del negre. L’extrema dreta a l’Europa del segle XX és una altra cosa: és un ambiciós llibre de cròniques que, capítol a capítol va component un mosaic sinistre i traçant una inquietant visió de conjunt de l’extrema dreta a l’estat espanyol i a Europa.
En llegir el llibre hi ha dues coses que m’han cridat poderosament l’atenció i que crec que el fan estimable i necessari. Per començar, el lloc des d’on està contat, amb eixa primera persona que situa el fotoperiodista en la posició del testimoni i que insereix les investigacions en la seua biografia. En certa manera el llibre és també una mena de novel·la de formació, molt ben escrita, per cert, on el periodista va sent afectat pel que documenta i el que descobreix, on és arrossegat de la perifèria de l’observador al centre mateix dels fets pels ultradretans que el reconeixen, l’assenyalen i el colpegen (amb participació policial i tebiesa judicial incloses). De fet, és eixa pèrdua de l’anonimat el que empeny Jordi Borràs a documentar la ultradreta europea, la qual cosa enriquirà la seua mirada. És ben interessant aleshores que es narre com la mirada de l’observador es veu afectada pels fets que observa i condiciona les investigacions futures. En el cas de Borràs, és clar que la pressió rebuda, encara que no deixa d’esmentar les conseqüències personals, el seu patiment i el de la seua família, no li fan abandonar, sinó buscar altres llocs on fer la seua feina que, paradoxalment —o no tant— acabaran fent més profunda la recerca.
Ens trobem aleshores davant d’un llibre de cròniques periodístiques gairebé clàssic que conta al mateix temps, com una novel·la de formació, les condicions en les quals es produeix avui en dia periodisme a l’estat espanyol i a Catalunya, on la honestedat, la coherència i l’interés genuí per determinats temes resulten complicats i fins i tot perillosos físicament. Pel revers es pot llegir també, doncs, com és més fàcil optar per altres vies molt menys ètiques, molt menys útils per a la societat, però menys perilloses per al periodista i molt més lucratives.
La segona cosa que crida l’atenció del llibre és com no només traça amb precisió el lloc d’enunciació sinó també la genealogia. No és casual que el primer capítol siga un «fragment» del «Diari d’un artiller de la quinta del 41» a la batalla de l’Ebre disparant projectils per damunt de Gandesa cap a la serra de Pàndols. «Ja ho sé, ja ho sé, que molts no ho veurem. Però, tal vegada, no val el sacrifici? Per un demà millor, endavant!» són les darreres paraules. El segon capítol identifica el narrador d’aquest fragment de diari, Enric Borràs Cubells, con l’avi de l’autor i recorre la peripècia política dels pares fins arribar a la seua pròpia infantesa buscant despulles de la batalla als camps de la Terra d’Ebre. La veu de l’autor i la seua tasca s’insereixen en una tradició familiar i naixen de la convicció que eixe demà millor encara no ha arribat. «La memòria i la justícia són, en bona part, alguns dels millors antídots que pot fer servir l’antifeixisme». «Aquesta batalla comença avui, amb cada gest, amb cada decisió, amb cada vot i amb cada paraula. Perquè també la lliures tu», seran les darreres paraules, datades a Prats de Molló, frontera entre estats, pas de fugida de refugiats, espai de lluita guerrillera contra els ocupants nazis.
Però no és només aquesta tradició familiar. Borràs coneixerà Xavier Vinader poc abans de la seua mort i tindrà ocasió d’accedir al seu arxiu imprescindible sobre el postfranquisme. També, per exemple, per tal de conéixer en profunditat el feixisme suec contactarà amb periodistes de la revista Expo, fundada per Stieg Larsson, del qual en fa una semblança. Reconeix així els seus mestres i la genealogia no és només familiar i ideològica, sinó també professional i discursiva. Potser per això, llegint el llibre i la trajectòria vital de Jordi Borràs vaig recordar Luis de Sirval, el periodista valencià assassinat per legionaris mentre tractava de cobrir la repressió que va patir Astúries el 1934.
Això que fa exemplarment sobre el seu lloc d’enunciació ho fa també en descriure el seu objecte d’investigació. Ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a Europa la ultradreta actual no és presentada com un fenomen recent, com nascuda com els bolets després de la pluja. Com li permeten fer els arxius de Vinader a Espanya, documenta la tradició feixista i nazi en cada lloc d’Europa que visita i observa en diferents indrets no només la pervivència dels símbols sinó la presència de veterans de la Segona Guerra Mundial venerats en diferents mobilitzacions, i reconstrueix, amb l’ajuda de col·legues locals, el corrent subterrani que sobreviurà la derrota del feixisme i arribarà als nostres dies per tornar a eixir a la superfície amb renovades energies donant velles respostes a problemes nous. És perceptible en cada capítol, però el relat de la visita que fa a la «Cripta Mussolini a Predappio» i a la seua casa esdevinguda Museu a Forlì junt amb Alba Sidera, una de les periodistes de diferents llocs que apareixen com a col·laboradores i col·laboradors, perquè el llibre no només fa genealogia, també fa xarxa, és antològic i concloent, i si s’uneix això, per exemple, al gran esdeveniment feixista de masses, amb ultradretans arribats de tot Europa que pot contemplar a Varsòvia el 12 de novembre de 2018, fa esgarrifança. Per això no és anecdòtic ni casual el començament del llibre. La lluita antifeixista de hui és la continuació de la lluita d’ahir («La lluita és dura / però sura sobre el temps», cantaven La Gossa Sorda). «Per un demà millor, —aleshores— endavant». I el periodisme no pot ser —no ha de ser— neutral quan està ocupant-se del nazisme i del feixisme. De fet, el llibre deixa també clar que el compromís amb la veritat el converteix també en blanc dels feixistes. Per això no ens trobem només davant d’un document imprescindible sobre el feixisme actual arreu d’Europa sinó també una necessària reivindicació del millor periodisme (el de Jordi Borràs, el de Xavier Mercader, el de Stieg Larsson, el de Luis de Sirval) en aquests temps foscos de complicitats i clavegueres.