És el valencià un poble sense relat, o era, com així es venia repetint des d’uns certs sectors que pregonaven la necessitat d’explicar-nos i trobar-nos nosaltres mateixos a nosaltres mateixos, evitant els tòpics i les mirades condescendents. En el món literari, la construcció d’este relat ha sigut un dels fils conductors de l’editorial Drassana, que en diferents àmbits, des de la gastronomia fins a la divulgació històrica, ha llançat al mercat desenes de títols els quals perseguixen precisament això, l’agitació de la consciència nacional del poble valencià traient del calaix de l’oblit la seua identitat i les seues tradicions.
Així, en l’apartat de divulgació històrica ha creat el segell «Odissea», una col·lecció que ara mateix reunix tretze volums l’autor central dels quals, que no l’únic, és l’historiador i cronista de València, Vicent Baydal, expert divulgador i apassionat valencianista, amén d’editor, que ha aconseguit traslladar les inquietuds que mostrava ja des del seu blog a principi de segle, a les pàgines d’un grapat de títols que no deixen lloc a dubtes: València no s’acaba mai (Drassana, 2016), Els valencians, des de quan són valencians? (Drassana, 2017 ) o Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians (Drassana, 2018).
El seu últim treball és Matèria de València, un text que juga en el seu títol amb la referència al text de Carmelina Sànchez-Cutillas i enllaça perfectament amb la línia marcada pels seus antecessors, en este cas amb una bona selecció d’històries breus, de fàcil lectura però amb una gran càrrega documental, dividides en capítols que de manera cronològica ens van relatant l’esdevenir del poble valencià a través de personatges i esdeveniments totalment desconeguts per al gran públic. El periple comença en el segle XIII amb Ginesa, l’anònima amant alzirenya de Jaume I, i continua en el XIV amb l’esmunyedissa Xirivella de Ramon Muntaner, arribant al segle XV amb un curiós episodi al voltant del Compromís de Casp i l’atzarosa vida de l’autor del Curial e Güelfa, sense deixar de costat un aspecte fonamental en l’obra de Baydal: l’explicació dels orígens dels símbols i tradicions valencianes, com l’ús heràldic del rat penat o la constitució del Tribunal de les Aigües. Per a explicar l’inici de l’edat moderna és inevitable incidir en les Germanies o en la rebel·lió de les Alpujarras, però també es pot entendre des de la pirateria, l’homosexualitat o la relació dels Borja amb el nord d’Àfrica, uns arguments que per exòtics resulten molt més atractius.
L’empremta alacantina en la independència dels Estats Units, la valencianitat de José Martí i l’omnipresent Blasco són l’avantsala de la València contemporània, d’una societat que torna a preocupar-se per la seua llengua —un altre dels assumptes imprescindibles en Baydal—, que viu l’auge del seu esport autòcton, i que és capaç d’exportar les seues festes populars més enllà del riu de la Sénia. El franquisme i la postguerra, entre les represaliades, l’esclavisme i l’exili, tanca este magnífic compendi de la matèria de la qual està composta la fràgil memòria del poble valencià, amb el remat d’un anhelat paral·lelisme entre el País de Gal·les i el País Valencià en el seu camí cap a la plena consciència col·lectiva com a nació.
Respecte al model lingüístic, correcte i fluid, ja va acaparar molts comentaris sobre este tema Noruega (Drassana, 2020), l’excel·lent novel·la de Rafa Lahuerta que ha batut rècords, un d’ells, tal vegada el més important, el de ser la primera novel·la escrita en valencià que arriba a centenars de lectors que mai s’havien atrevit a fer el salt a la literatura vernacla. Ací Baydal, amb el mateix esperit, aconseguix que el receptor es senta totalment identificat amb la llengua sense necessitat de recórrer a arcaics artificis, demostrant de nou que la rigorositat i la divulgació històrica no estan renyides amb un model lingüístic representatiu de la parla valenciana, que és el que més valora i admira el lector model.