Autoria: Sara Beltrame, David Caralt, Albert Franquesa, Melian Du Lac, Enric Llorach, Inés Macpherson, Maria Antònia Martí, David Pierre
Títol: La ciutat invisible. Vuit relats ucrònics barcelonins
Editorial: Sfabula Editorial, postfaci de Carme Torres. Barcelona, 2021
Pàgines: 211

Al segle XVIII, amb l’arribada de la modernitat, les ciutats deixen de ser els espais on transcorre l’èpica, la tragèdia i la comèdia, per passar a ser llocs on es juga el somni de l’emancipació social, i des d’aquell moment estan marcades pels relats evolutius. L’editorial Sfabula presenta un volum amb els edificis o projectes no realitzats a Barcelona per avaluar la situació d’aquest somni des de la ficció.

Cada relat està acompanyat d’una fitxa tècnica que posa context i explica la intenció i el model sota el qual va ser projectat aquell edifici o complex. Així doncs, cada conte queda emmarcat dins l’esquema del somni del progrés ininterromput de la modernitat i de la ciutat de Barcelona a partir del pla Cerdà (1860) i la primera exposició universal (1888).

Tot i tenir aquesta situació els relats se centren en la relació que podrien haver tingut els barcelonins amb els edificis projectats. D’aquesta manera les narracions s’allunyen de ser exemples monolítics d’una Barcelona majestuosa que és i encara hagués pogut ser més gran. Ens obliguen a posar l’èmfasi en les representacions de les connexions que ja no poden ser estigmatitzades dins del mateix paradigma de metròpoli. Al contrari, com que els edificis representen els focus de les narracions, esdevenen el pivot des del qual mostrar una relació en moviment. Una configuració de l’individu a través de l’espai —o més ben dit, un espai mai construït—, però que forma part de la història del text que és Barcelona.

Quatre dels vuit relats del llibre són projectes realitzats per Antoni Gaudí i hi ha un darrer edifici ideat per Carles Buïgas (1929-1976). Els altres dos relats són dibuixos publicats en la revista de La Ilustración Ibero-americana en els quals es mostra una vocació megalòmana que busca l’emancipació del sòl mateix de la ciutat. Així doncs, trobem dos estils diferenciats de ficció: un que condueix a l’autoconservació espiritual dins del trajecte de l’emancipació i un altre que ens porta a la desterritorialització de l’individu urbà.

Els relats s’imbueixen en la ficció proposada pel projecte, amb un estil incorporat pels edificis mai construïts, i ens situen dins la ficció com si fos un somni —o una fantasia provocada per l’insomni. D’aquesta manera creen la teranyina narrativa per tractar la matèria informe i la seva relació amb els personatges. Aquest codi narratiu codifica la moral en moviment, i ho aconsegueix produint una hibridació entre l’edifici i els personatges que l’envolten i li donen vida. A través d’una narració lineal, les idees descobreixen els individus, al crear un punt central de trobada amb la tensió que provoca la promesa emancipadora de l’edifici i la seva funció imaginada pels autors/es. I això provoca dues sortides: l’autoconservació del somni o la distòpia d’una urbs d’habitants incapaços de viure amb els projectes.

Una recopilació de veus i projectes per traçar la relació de Barcelona amb el seu passat i amb aquells que l’han imaginat. I la imaginació, se sap, és una facultat sempre en expansió i situada dins del somni de l’emancipació social: aquest llibre ofereix al lector la possibilitat de resseguir totes les quimeres que han conformat l’imaginari de la ciutat amb un recorregut cronològic que ens permet de reflexionar sobre els perills i les virtuts que la capital catalana amaga dins seu. I així, es projecten els somnis i els insomnis dels habitants de la ciutat i els seus visitants.