No conec Josep Igual. Vull dir, no el conec en persona. El llegisc des de fa anys. Al seu bloc, en llibres de diferents gèneres i per mitjà de les xarxes. El seguisc des de la distància geogràfica, però compartim interessos que me’l fan càlidament pròxim. Diria que som fills de la mateixa família cultural. Rebesnets de Michel de Montaigne, via Joan Fuster i Josep Pla, que ens en van deixar la llavor. A tots dos ens agrada escapar-nos per camins travessers, com els que porten als italians Giacomo Leopardi i Cesare Pavese o al portuguès Miguel Torga -una de les millor proses ibèriques. Fills de l’anomenada cultura popular -d’origen tradicional o no- i alhora de la cultura anomenada culta per l’aristocràcia lletraferida. Gent de frontera, un peu ací i un altre allà, que ha trobat en el dietari la forma més lliure del pensament i l’expressió escrita. La proposta d’Igual és, d’afegit, decididament tenaç, paral·lela als versos intimistes i les pràctiques narratives que conrea segons dies i hores. No conec la persona Josep Igual, dic, però em fa l’efecte que conec de primera mà el personatge del mateix nom que aquest centaure d’escriptor i músic ha creat amb paciència benedictina.
El vaig descobrir en una ocasió en què jo oficiava -un pecat porgat i abandonat- com a jurat d’un premi literari. Vaig llegir tot d’una el llibre que hi presentava, un intent notable de creació primerenca d’un personatge que era ell mateix. «La matèria del meu llibre sóc jo» havia deixat escrit Montaigne, el pare sant de la nostra processó. Però jo no havia sentit parlar mai de Josep Igual. Mentre el llegia, el vaig relacionar amb Miquel Pairolí i amb Gerard Vergés. També, en alguna pàgina esparsa, amb Josep Piera o Enric Sòria. Però la d’Igual era una veu original, de volada segura i alta. De vegades, a prop de la prosa poètica, d’altres de l’opinió periodística. El jurat, després d’avorrides discussions sobre el gènere literari a què corresponia el llibre, no va voler premiar-lo. Els alegres acadèmics que colonitzen aquells jurats encara s’entretenen discutint sobre el sexe dels angelets del cel. En defensa pròpia, per descomptat. Al capdavall, els cànons i les taxonomies són la munició amb què preserven les torres d’ivori contra l’intrusisme aliè. Els assagistes solen ser els primers a rebre. La prosa de la gent de saquet com Josep Igual és una prosa crua i directa, que aspira només a crear bellesa literària fugissera i a deixar escrit que aquell dia i en aquell instant el dietarista pensava tal cosa. Però la falta de pirotècnia i el subjectivisme radical qüestionen, precisament, l’encarcarament estèril de la càtedra.
Al pas del temps, Josep Igual ha anat perfilant, gràcies a lectors desacomplexats, aquell personatge que ara i avui coneixem. Un personatge d’àmplia obertura d’interessos vitals que domina els corresponents registres estilístics. La lectura de L’eternitat enamorada en confirma una evolució assaonada. Josep Igual continua escrivint amb una facilitat aparent. La frase flueix ben adjectivada -a la manera que vam aprendre mentre fumàvem i llegíem Josep Pla. Amb els adverbis exactes que emmarquen les circumstàncies en què el personatge Josep Igual llegeix, canta, viatja, xarra amb els amics, passeja el gos o escriu -que són sinònims imperfectes de la vida. No diré que L’eternitat enamorada mostra el Josep Igual més madur, perquè la tribu dietarística fuig de la maduresa com el dimoni de la creu. És, això sí, el Josep Igual més polifònic, el més punyent en aspectes diguem-ne sociopolítics i el més tendre en altres. La imatge que me n’enduc, després de llegir-lo sota la morera de ma casa, és la d’un Josep Igual a la carretera, de bolo musical o literari, que tant se val, claus de la furgoneta en mà. Passada la mitjanit, l’hora en què acabe aquesta ressenya, Igual potser torna a casa i deixa sobre la pantalla de l’ordinador uns retalls de vida que són pura energia vital, escrita amb una de les millors proses de la literatura catalana.