L’home impacient és un llibre interessant i desconcertant. Com passa sovint a la literatura del jo, un va llegint i preguntant-se on acaba l’autor i on comença el personatge; però, a més, en aquest cas subjau una qüestió temporal important. Què resta en un llibre publicat el 2020, d’una obra que se suposa que va ser escrita de 1995 a 1998? És un diari de joventut tret d’un calaix o és una obra construïda, repensada i corregida durant més de vint anys? Supose que una mica de tot. Tot es barreja al llibre i a la vida: els gèneres, el temps, l’espai… El diari personal, les crítiques literàries, les reflexions íntimes, culturals, acadèmiques o polítiques; les dèries i els plaers, les manies i les fòbies, els amics i els enemics. Tot en una mena de diari irregular, a estones pedant, i sempre anàrquic, on hi cap de tot: els aforismes, les entrades curtes i llargues, els fragments literalment reproduïts d’altres autors o, fins i tot, les ponències presentades a congressos o jornades literàries. Una vida i unes reflexions que viatgen entre València i Barcelona, amb parades a Buenos Aires, Rosario, Girona o Lisboa.
L’home impacient és un retrat personal, però també ho és de la cultura i la literatura catalana. Potser aquest siga el seu interès. L’autor viu amb passió malaltissa la literatura catalana. I ho fa des de dins, des del moll de l’os. Des d’una infinitat de lectures profundes, íntimes i crítiques, però també des de dins de la universitat, a la qual acudeix primer com a estudiant i després com a professor, i ho fa des de departaments, editorials, revistes i grups literaris de tot tipus i pelatge. El lector interessat en aquest microcosmos cultural (i el lector d’aquest tipus de literatura en aquest país, quasi sense excepcions, no és que estiga interessat, sinó perquè directament en forma part) no s’hi vorà decebut. Per a bé o per a mal, la mesura del nostre ecosistema literari cultural fa que la crítica al sistema prenga un alè de xafardeig familiar entranyable.
L’autor es retracta com un jove al llindar dels trenta, que busca el seu lloc (i la seua veu) al món en general i al món literari en particular. Un home impacient per formar part d’un sistema que estudia, analitza i critica; que necessita i que rebutja; que alhora l’atrau i el repel·leix. I aquesta sensació tan contradictòria, i habitual en aquest ambient i aquesta edat, és el motor de la seua existència i, per tant, del seu dietari.
L’autor-personatge es retracta en un conflicte permanent amb un temps i uns espais hostils. El lector, quasi amb tota seguretat, llegeix al voltant d’un temps i un país que és el seu, que també ha viscut i interpretat a la seua manera. Aquest joc és molt interessant, perquè cada lector confronta i compara les pròpies experiències amb les del personatge. Aquest lector en particular estava en aquell temps ocupat en altres menesters per a res relacionats amb la literatura, però no pot evitar identificar-se amb el retrat d’una època i una generació de joves valencians que vam marxar a treballar i viure a Catalunya. La majoria ho vam fer simplement (simplement?) buscant una feina docent i decent, que aleshores era impossible a casa nostra, però també hi va haver qui s’ho va prendre com un exili autoimposat, com una necessitat imperiosa de canviar d’aires, de poder respirar, de viure en plenitud la seua catalanitat. Recorde amb un somriure melancòlic, que hi havia de tot. Hi havia qui es prenia aquella experiència com una condemna a treballs forçats a Mordor i qui agafava l’Euromed levitant cap al paradís promès. Uns i altres van haver d’ajustar les expectatives a la realitat. O a les circumstàncies, que si fa no fa és el mateix.
L’home impacient és més bé l’home enutjat: amb la vida, amb els escriptors, amb la universitat, amb València, amb la RENFE, amb els polítics, amb les bibliotecàries, amb Barcelona, amb els cambrers dels cafès… La llista és ben llarga, curiosa i heterogènia, però també he de dir que els cabrejos donen lloc als moments més divertits, interessants i profunds del llibre.
No conec l’autor, però em quede amb les ganes de saber si encara deu continuar enfadat amb el món.