Els jueus, juntament amb els templers, són un dels temes estrella dels lectors d’històries medievals. Però aquest atractiu es veu enterbolit per la persistència dels tòpics. Afortunadament, ja no es tracta d’un antisemitisme ideològic o «banal» –la usura, la intransigència religiosa– que impregnava no sols l’imaginari popular sinó també les visions de la historiografia tradicional. Tanmateix encara perviu –i potser creix– una interpretació igualment tòpica del passat jueu però de signe contrari, militantment filosemita que, en poques paraules, ve a dir que tota la història jueva en l’Occident europeu no seria altra cosa que el camí cap a Auschwitz. La història dels jueus es concep així com la d’un poble cohesionat al voltant dels seus dirigents que afrontava, replegat en ell mateix, l’assetjament i la persecució de l’exterior cristià. Discrepar d’aquesta interpretació, és a dir, parlar de les divisions socials i polítiques a l’interior de les comunitats jueves, de l’opressió de les elits corruptes –dir-ne «col·laboracionistes» seria massa provocador– ben connectades amb el poder, traure a la llum la normalitat de les relacions econòmiques i personals entre gent de les dues confessions, els àmbits de convivència quotidiana, tota aquesta impugnació dels tòpics que es desprèn de les fonts històriques pot exposar l’investigador a l’acusació d’antisemitisme. Fins i tot, com li va succeir a l’autor d’aquest magnífic llibre, a ser injuriat com a «nazi». Convé tenir-ho present per a valorar l’abast d’aquesta aportació que, de manera ben significativa, al·ludeix als «jueus i jueves», és a dir, no a un col·lectiu o una categoria social abstracta, sinó a les persones de carn i ossos en un territori ben definit per la seua cultura, model social i tradició política: els «Països Catalans».
Els murs fràgils dels calls no és una obra de divulgació que, amb més o menys traça, ofereix al públic general els resultats de la recerca històrica. És un llibre que aplega i amplia investigacions de primera mà que potser eren conegudes pels especialistes però que ara, reunides i completades amb textos inèdits, adquireixen una nova dimensió, amb l’àmplia perspectiva que donen vint-i-cinc anys de recerca. Però el lector no especialista, el lector d’«històries», té la immensa sort que Ferran Garcia-Oliver no sols és un gran medievalista sinó un home de lletres, un escriptor amb una obra literària reconeguda que abasta des de l’assaig a la narrativa. Es confirma així el fet que els bons historiadors mai no són només historiadors. El domini de l’escriptura i la passió per la llengua –la passió també per la gent que estudia— fan que el llibre, sense renunciar al rigor científic, trasllade el lector enmig dels carrerons dels calls, que puga guaitar el treball dels artesans, fins i tot que entre als espais domèstics, a les cases dels rics i dels pobres, a les tavernes, que escolte els crits de les baralles, el frec de la ploma que redacta un testament, una carta de dot, i també els insults i les pedres que els cristians, cada setmana santa, llançaven contra els jueus. El llibre ofereix una visió realista del passat hebreu, basada en bona mesura en les fonts judicials, sempre més vives i il·luminadores que els textos normatius. És cert que qualsevol visió que no tingués en compte la subordinació ideològica, legal i social de la comunitat jueva falsejaria la seua història. Però per sota o a través d’aquesta dominació hi havia una realitat complexa que el llibre fa aflorar. Els murs dels calls eren fràgils, en el sentit que l’aljama medieval no era un gueto encapsulat, sinó que hi havia interacció amb la societat cristiana dominant i, al capdavall, convivència. Que aquesta «convivència» fos també fràgil –com ho demostra el cas de l’atroç execució d’un sastre jueu acusat de la mort d’un infant cristià– no invalida la temptativa reeixida de mostrar les relacions que inserien les comunitats jueves, els homes i les dones reals, en el teixit de la societat catalana medieval.