Tinc a les mans l’únic llibre de poesia de Max Besora. El conformen majoritàriament proses poètiques, si se’n pot dir així, que tant són una porta d’entrada al seu univers literari, com un mosaic dels temes i estils que trobem en el conjunt de la seva obra.
Els textos de L’espectre electromagnètic (2009) són com fogonades cinematogràfiques, ràfegues d’imatges que han escapat d’un somni o d’una pel·lícula de ficció bizarre, de punk o de pulp. Hi ha Tarantino, però també hi ha Burroughs. Experimenta amb els subgèneres, juga amb l’humor i la ironia, el sexe, el gore i l’absurd. I això implica manipular el llenguatge per posar en dubte totes les normes. Camins diferents per expressar-se a la contra de la normativitat. Però alerta, es tracta d’una manera acurada no d’escriure malament, sinó de treballar el llenguatge per fer-li transmetre el desordre dels personatges i del món. Un recurs que també empra en les novel·les, sempre escapant-se de l’autoritat, vingui d’on vingui, «com si no hi hagués res més al món que haver de ferratejar per escriure poesia» (29). Les paraules s’amunteguen —ohpleasemydear, bardedisseny o destraldepedra acompanyen l’inevitable i sincopat prô— i les frases no segueixen una estructura gramàtica convencional, sinó que divaguen i s’entortolliguen per convenir el flux de pensament. Els sintagmes es trenquen i a vegades el discurs sembla fragmentat com si perdés el fil. Les comes són les protagonistes; les majúscules, les grans absents, i les repeticions, el recurs predilecte, que no solament no queda forçat, sinó que permet al lector sentir la veu que recita en un equilibri excel·lent entre escriptura i oralitat. Ens fa bons rapsodes. Domina el ritme.
Besora es desdobla com a autor, narrador i personatge. Ho veiem en un text on se sent una veu que crida «Max!» (37). I confirma el joc (recordem que no ens hem de creure res) la carta a «estimadíssim X» que trobem a mig recull i que explica «la fal·lera d’escriure aquest dallonses ple de teogonies i rabietes d’amor multiplicades, escalivades de fúria incontrolades, febrades il·luminades que no marxen ni amb aspirina» (40). És tot un avís per a navegants, un «qui soc i per què escric» a la contra: «no he volgut escriure un llibre de poesia debrîtat (perquè senzillament no em veuria capaç de) sinó més aviat un seguit de pensaments d’acció/reacció sobre la vida, tal com la veig, encara que el resultat, val a dir-ho, és força escarransit» (41). Ell mateix esdevé el seu propi crític. Quedem avisats. Acceptem el pacte.
Les «rabietes d’amor» són una de les temàtiques principals del llibre i explora les relacions amb múltiples perspectives. Tenim els dubtes i l’emoció d’una història que comença; una que s’acaba: «els dos estàvem enamorats prô l’amor ja no ens volia a cap dels dos» (51); uns amants atrapats en la rutina: «et vull a tu no vull ser devorat per la gran màquina amb el menú del dia» (71); una relació en perill: «sento que perdo un tros de tu / quan la solitud ens paralitza i / no hi ha tomorrows que valguin / sento que perdo un tros de tu» (57). Com saber quan dir t’estimo o qui era que havia de trucar primer? Sense oblidar el sexe o les imatges pornogràfiques, uns primers plans d’alt voltatge sense excuses que contribueixen, tanmateix, a completar l’aventura, la imaginació i el to oníric del relat. Sexe en ciutats futuristes i cinematogràfiques distopies. Unes urbs magnífiques en ruïnes on tots els plans s’amunteguen i s’esmicolen al més pur estil Inception amb catedrals i gratacels que cauen i duels per defensar l’espai en urbanitzacions de cases unifamiliars. El conegut es barreja amb l’estrany i t’arrenca un somriure de fina ironia. Hi ha l’apocalipsi i la tornada a les coves on la gent es morirà d’avorriment; hi ha uns nens que naveguen més enllà del món, una tomba a la lluna; hi ha supermercats calcinats i tsunamis a Sant Quirze de Besora.
I hi ha finals que no són sinó inicis: «tot començament és un final / que repeteix una vegada i un’altra» (9). La repetició, per tant, és temàtica i formal. Cada poema és un cercle que a la vegada fa cíclic tot el recull i això s’accentua amb les reiteracions. Ho diu Eduard Escoffet a l’epíleg: «un beat que es repeteix incessant mentre en l’èxtasi més hedonista el subjecte es desfà». Marquen el ritme i marquen l’angoixa, la fatiga, la cerca incansable d’alguna cosa més, però també l’esperança: «tu abraça la solitud i no et rendeixis, no ha de ser pas tan difícil, o potser sí, és difícil i hi ha moments que’t tiraries pel balcó o ficaries el cap a dins un forn com si fossis una pizza margarita» (45). O bé com el noi que només espera, un símbol generacional: «esperant a deixar de ser un noi per convertir-te en un homo novus / esperant agradar a les dones des del sofà / esperant estudiar alguna cosa interessant» (25).
L’espectre electromagnètic és verborrea reverberant, és un monòleg desbordat, un esclat retrofuturista potser irrepetible. Tornarà a escriure poesia Max Besora? Per si de cas, sempre podem tornar a aquest recull i assaborir-lo de nou.