Més enllà d’escriptor i doctor en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals, Max Besora és un personatge de ficció. Un titella. Un producte de la imaginació. Programat per elaborar els escrits més pornogràfics, estrambòtics i poètics possibles, tan aviat és capaç de confeccionar pregons per a concerts de trap, com presentacions de programes de màsters universitaris, llistes de la compra, rèquiems en D menor, declaracions d’amor, apunts sobre l’horòscop, o silencis incòmodes a les xarxes socials. I tot això sense pretendre ser original, sinó tot el contrari. Perquè del que es tracta, i així ho defensa ell mateix, és d’inventar allò que ja ha estat inventat prèviament. Repetir-se fins a l’extenuació. Mastegar temes ja tractats per vomitar-los sempre de manera diferent, perpetuant el joc del desgast.
De resultes d’això, Besora considera que la seva narrativa «va de sofriment / va de llavis pintats de color rojo pasión / va d’escriure bastardament a propòsit / va de fer-ho tot de la manera més criminal possible / va de polles lubricades i esquarterades / va de literatura eròtica dolenta / va de música que sona en una ràdio llunyana / va d’estimar algú que no vulgui ser estimat / va de jardins sense flors / va de sentir simpatia pel diable / va d’estímuls còsmics / va de ballar el mambo descalç sobre centenars de cadàvers putrefactes», com diu a La musa fingida. Però, sobretot, va del que significa viure en un món on l’esquizofrènia és la representació de la quotidianitat. On la literatura ha esdevingut la narració d’una percepció, un reflex distorsionat.
Conseqüentment, els personatges que apareixen dins la narrativa del barceloní —i em refereixo a les obres de Max Besora com si en fossin una de sola, perquè les històries s’allargassen i s’entrecreuen entre publicacions— són estranys, estan plens de tares, obsessions, vicis. Es fan estimar, moren, reviuen, tornen a morir, i els lectors ens alegrem per ells, els fem costat, deixem que ens escalfin l’entrecuix. Ells mateixos són els creadors i testimonis de les fúries volcàniques, de les tècniques meravelloses plegades de muses fingides, de les dents d’or emmarcades en museus i altres imaginaris besorians.
És així com els lectors celebren els retrobaments amb el gos Molècula (un mestís bastard barreja de bull terrier i fox terrier més aviat lletjot i pollós), amb el professor Walter Colloni (sempre al mig com el dijous), amb el hàmster mutant Manuel (famós internacionalment pel seu manifest sobre l’alliberació animal), amb la Mandy Jane, el Joan Orpí, el volcà en erupció, i altres membres de la seva petita-gran família literària. I, a poc a poc, ens veiem emmirallats dins aquesta obra coral que ho és no només per la varietat de personatges que hi apareixen, sinó també pels diversos gèneres literaris que la conformen, per la presència de monòlegs interiors de la talla d’autors com James Joyce, Virginia Woolf o William Faulkner, i per un estil que destaca precisament per l’absència d’estil.
El que interessa és que els relats, les trames, els arguments són fragmentaris, breus, estableixen diàlegs, es trepitgen, es corregeixen els uns als altres, es complementen, s’interpel·len. I, sobretot, van teixint un univers literari que vol ser una oda a tot allò que en català es rebutja de manera directa perquè no es considera «seriós». Perquè Max Besora tracta temes d’una actualitat vertiginosa que no sempre són agradables mentre ens convida a preguntar-nos si no ens convindria més cedir el govern a rosegadors, extingir-nos, o centrar tots els nostres esforços i interessos en el sexe consentit i oblidar les lluites polítiques i religioses.
La moralina és fàcil: si els humans ens estiméssim més (sobretot carnalment), el món aniria millor. Les erupcions volcàniques serien celebrades com a vibradors externs, els estudiants i professors universitaris estarien menys estressats i més concentrats, el planeta seria més verd i sostenible perquè s’invertiria menys temps en procrastinacions contaminants, i els animals no humans deixarien de ser maltractats perquè els amos els prendrien el paper de mascota posant-se ells també a quatre potes. Una operació de guany-guany sens dubte.
Potser, això sí, Max Besora deixaria d’escriure perquè també estaria ocupat amb els contactes pell-amb-pell, i hauríem de recórrer (només) a la imaginació. Llavors, però, ja no necessitaríem les seves històries.