Boulder, d’Eva Baltasar, és la primera novel·la escrita en català que opta al premi Booker. Aquesta notícia situa l’autora de Permagel dins el circuit literari internacional, ja que, d’ençà de la publicació de la seva primera novel·la, ha esdevingut una de les escriptores catalanes contemporànies amb més projecció i reconeixement a l’estranger. I la seva producció literària ha estat reconeguda pels sistemes literaris situats al centre de la república mundial de les lletres, per dir-ho en la feliç expressió de Pascale Casanova. A més del premi Booker, l’any 2020 ja va quedar finalista del Médicis estranger, un guardó francès concedit a un autor la fama del qual encara no es correspon amb el seu talent. Actualment, les novel·les de Baltasar han estat traduïdes al danès, anglès, portuguès, gallec, francès, italià i castellà. Parlo de la seva obra narrativa, i no pas dels reculls de poemes, perquè és gràcies al tríptic sense nom que conformen Permagel, Boulder i Mamut que l’autora ha arribat als lectors estrangers. De fet, abans del 2018, tampoc no era gaire coneguda pel gran públic lector dels Països Catalans, malgrat haver guanyat diversos premis.
Que la novel·la és el gènere més popular no és cap sorpresa i, per tant, és més probable que una autora que es mou entre la narrativa i la poesia sigui més coneguda pel tríptic acabat d’esmentar que no pas per les seves composicions líriques. A més, tampoc és forassenyat pensar que un editor comprarà abans els drets per publicar una novel·la que no pas un llibre de poesia, atès que comporta menys riscos econòmics. El que em resulta interessant del cas de Baltasar, però, és que tant la recepció de Permagel com la de Boulder a l’estranger no difereixen gaire de la que se’n fa als territoris de parla catalana (de Mamut no en parlo perquè només s’ha traduït a l’espanyol i l’italià). Si bé l’autora li confessa a Anna Ballbona que els lectors francesos fan una lectura més sociològica dels llibres, considero que la crítica estrangera sempre aborda els mateixos temes: l’ús del llenguatge poètic, la representació del cos i desig femenins, la problematització de la maternitat i l’alienació de l’individu postmodern, que tot sovint es reflecteix en la necessitat de fugir i la malaptesa per comprometre’s. Unes qüestions que ja presenta Meri Torras a l’article «Un tríptic sense nom ni punt final». Si la crítica literària internacional para atenció als mateixos temes que la catalana, podríem pensar que l’autora —conscientment o inconscient—, aborda el pensament i les inquietuds de la societat global, i no només els dels Països Catalans. A tall d’exemple, Elizabeth Duval i Charlotte Debest critiquen que les protagonistes de l’autora, pel que fa al desig sexual, no deixen de reproduir les actituds dels homes denunciades pel feminisme (un problema d’abast universal). Ara bé, davant d’aquesta lectura, Baltasar en proposa una altra: totes les lesbianes són iguals? Des del seu punt de vista, «de lesbianes n’hi ha de tot tipus, […]. Jo no estic fent el decàleg de la dona perfecta, ni molt menys. És aquesta tia, que és així, que té aquestes particularitats, i precisament és un personatge que és incòmode, i a mi m’interessa que sigui incòmode». Aquesta qüestió, juntament amb la necessitat de fugir dels llocs que habiten Permagel i Boulder, ens permetria entendre aquestes dues obres des d’una perspectiva transnacional, que és, segons Neus Rotger, una de les característiques de la novel·la global. Fixem-nos, per exemple, en la primera protagonista: viu a la capital catalana, a Cardrona (un poble d’Escòcia) i a Brussel·les. O en la de Boulder: s’embarca en un vaixell que fa la costa del sud de Xile per treballar de cuinera i després marxa a Islàndia. No són persones arrelades a un lloc, a una societat concreta. Intenten viure als marges perquè, si no, s’ofeguen. Per a aquestes dues dones, els llocs que habiten sempre són un espai de trànsit. D’aquesta manera, al llarg de la novel·la, es construeixen una identitat extraterritorial —per dir-ho en paraules de George Steiner. O, com defensa el filòsof Michel Serres a Le temps des crises, viuen en un espai topològic on el lloc de residència ja no és fix ni remet a un domicili físic.
Pensar la narrativa de Baltasar des d’una perspectiva global ens ajuda a comprendre per què el seu nom es troba tan ben posicionat en el circuit literari internacional dels darrers anys. Tenint en compte que un dels problemes de la publicació de traduccions és saber si arribarà o no al públic lector d’una nació determinada, les novel·les de Baltasar superen aquest problema sense gaires dificultats, ja que els temes que aborden afecten la societat global, són transnacionals.