Autoria: Lucia Pietrelli
Títol: La terra i altres llocs
Editorial: Calonge, Adia, 2021
Pàgines: 72

«Escolta aquesta és la meva paraula, aquest, l’any sense primavera». Lucia Pietrelli recupera la seva veu poètica –l’últim treball, V, data del 2016– escrivint durant el confinament i des d’un ventre gestant: La terra i altres llocs és un recorregut oníric entre jardins, coves de carn i paisatges de mite grecoromans que obren nous espais simbòlics per reflexionar sobre el present, el llenguatge i la maternitat.

El llibre, no en va, comença endinsant-se en la terra, amb uns personatges que caven i avancen entre fissures cap a coves cegues amb pous de paraules i arrels de rosers. La reclusió no durarà gaire, i «d’una terra que ens era aliena […] mentre el desgel ens engolia» el sòl sempre s’esquerda quan exploten amb ràbia les llavors. Una marededeu amb el ventre foradat, com una metàfora del trencament necessari per donar vida, marca aquest gir cap a la reflexió sobre la gestació i la maternitat, gronxant-se sempre inevitablement entre la vida i la mort. Les dualitats que experimenta un cos embarassat es llegeixen, per exemple, a «Mare»: «Creixia al trot enmig del camí […] A dins m’habitava amb rancor. […] Creixia fràgil i perfecte […] M’acusava de robar-li l’aire i de negar-li la llum». Uns versos que continuen la tradició de La germana, l’estrangera de Maria-Mercè Marçal que ressona a «Gàrgoles» –«Ara pels viaranys del cos / s’enfila i balla l’estrangera. / Plena de futur, fora resistències»– i a «A fora»: «Ja no sé com esperar-te». Els poemes no idealitzen ni amaguen les contradiccions, sinó que les fan motor poètic de la cerca i centre temàtic per a la visibilització i la normalització. Així, de les profunditats de la terra els versos s’enlairaran i arribaran, finalment, als altres mons.

La segona part del volum comença obrint les «Ales» al futur i al procés d’esdevenir mare i filla. I, com a procés, el jo poètic se situa en trànsit, amb totes les possibilitats que ofereix trobar-se entre dos estats i dos cossos que desafien els binarismes absoluts. També prenen més força símbols com les balenes, els esquelets i la sang, juntament amb la mitologia grega i romana de la mà dels centaures, d’Ícar i d’Odisseu. La veu poètica s’observa des de la perspectiva dels límits de la individualitat amb un jo que es difumina: «Desapareixia per fer-te lloc. […] Quan venies em fonia dins la foscor de saber-me sola, encaixada de biaix, dins d’un altre jo». Com encaixar la soledat quan sap que mai està sola? La recerca conclou a l’últim poema d’aquest apartat, «Presències», on accepta la «invasió silenciosa» i els cops que venen del ventre com les plantes enfiladisses que «comparteixen aire: dos cors per quatre ulls».

La culminació esclata a l’últim capítol amb l’assimilació –«Contagiant-nos la identitat ja no sabrem qui és l’altra»– que penetra fins i tot a la parla: «M’habitaràs fondo i més enllà del jardí ja no tindré veu ja no tindré nom». La natura i el desig s’uneixen amb imatges de sang i de roselles, de rius i de camins amb venes i cels ensangonats, totes elles representacions de vida i de mort, de canvi. S’esgota l’espera amb el desflorament i les llavors trepitjades que han esdevingut inútils al final de la gestació. El to canvia en aquests últims poemes que ara s’adrecen directament a la filla: un d’ells es titula «Auba», i pren força la segona persona del singular. Destaca «Futur» on es va repetint la interpel·lació «Escolta» perquè obri els ulls a tot l’espai que té per endavant, mentre li recorda la seva unió: «Ens queda el bosc i aquest és el nostre cordó, l’ull del primer dia que et va conèixer abans que jo».

La terra i altres llocs sorgeix del cos, però no en beu únicament, sinó que el pren com a punt de partida juntament amb la natura i un simbolisme que no fa el text més obscur; ans al contrari, el dota de l’estil propi que tan bé ha sabut conrear Lucia Pietrelli. Els poemes ofereixen una visió de la maternitat que comença a ocupar un lloc important dins la poesia catalana, tot enriquint la llengua i continuant una tradició renovadora.