Autoria: Alba Camarasa
Títol: Corpus
Editorial: Adia Edicions, Santanyí, 2021
Pàgines: 68

Tàndem Edicions inclou a la seua col·lecció de «Joies de paper» l’antologia Elles: constel·lació poètica. Aquest llibre és un recull de 51 poemes escrits per 51 dones de l’actual panorama literari valencià.

D’aquesta selecció, a banda de redactar l’epíleg, s’ha encarregat Anna Ballester. En la tria ha primat sobretot l’objectiu d’apropar els versos a tot aquell que no tinga el costum de llegir poesia, majorment al públic jove. És per això que els poemes que componen el recull tenen un llenguatge proper i senzill, i unes temàtiques quotidianes.

Quan vaig obrir per donar una ullada a Corpus (Premi Gumersind Gomila, 2021), les flors em queien a sobre. I és que no he pogut evitar recordar dos dies festius molt assenyalats durant l’any. Un és evidentment el Corpus, amb la seua imponent Tarasca (present a la coberta de l’edició) i l’altre és la Batalla de Flors. I és que d’alguna manera, llegir Corpus, també s’entén com un itinerari en el qual es mesclen les flors, el camp i els seus rituals i el dol.

Arriba un moment que l’esclat de la primavera és imparable, com altres cicles vitals i és normal que la floració hi esdevinga. I la floració és parlar de l’estima, cap a una mateixa i cap a un tu líric que descobrim. El to experiencial es desprén des d’un tercersenseascensor i travessa totes les estances d’aquest corpus que dispara escletxes des del costat visible.

A cada estança, un racó de l’anatomia, i a cada buit, a cada absència, la presència roman com les pors que no deixen viure, recaragolades. És per això necessari posar-los cara i forma, forma d’animal que parla: «Reconec el bucle, i reconec que l’habite». Trobem ací, al cabdell del poemari, la ment i els seus jocs, les nostàlgies. Però, també trobem la cosa real, el que esdevé irremeiablement, una mare que lacta, un cos adjunt al del jo, que demana amb la urgència de la gana i el llenguatge. S’hi produeix un joc emmirallat de rols i quotidianitats «tornem al bany» i quan tornem al mim del cos, a la casa tornem als records.

Del dol per les persones que s’estimen i han marxat passem al dolor quan recorrem el cementeri i veiem la mort dels altres. El record del traspàs es cola en la vida descrita al poemari perquè són dues cares de la mateixa moneda. Aquesta mena de dualitats és constant a Corpus, i és que «No és el mateix acceptar el cos que rebutjar-lo. I no obstant s’assembla». «Acceptar el cos» és aprendre a viure, i per això trobem tota una sèrie d’escenes relatives al món natural. Parlem de lianes, que s’entreteixeixen, parlem de la primavera i les seues flors i els elements per tal que cresquen noves flors i esclaten i podrien acabar sent víctimes de l’impacte d’una raqueta a l’abans esmentada Batalla de Flors. Però no parlem d’això, sinó del camp i d’arrels. El procés de tindre cura dels tarongers, d’aclarir-los, remet al Guadassuar de l’origen, al pare. I com una lletania, el rebost de les herbes i la fira, que són convocades també al calendari, amb els cicles de l’any acudeixen els records i tanquen l’hivern.

Alejandra Pizarnik deia «la rebelión consiste en mirar una rosa hasta pulverizarse los ojos». La rosa és la mort, tal vegada més la vida, la batalla per mirar la vida i la poesia és la manera de poder mirar-la, fins a fer-se pols els ulls. Corpus esdevé una lluita entre la vida i el relat d’aquesta. Hi llegim la lluita entre l’estampa, la interferència del record, la trampa del llenguatge i la urgència del fet real.