Salvador Jàfer (1954) és un d’aquells poetes que van elaborant i publicant la seva obra sense pressa, però amb coherència i gran dignitat literària. Forma part de la generació sorgida en la dècada dels setanta, i n’és un dels components més notoris. Passat el revolt de la seixantena, va decidir escometre l’operació d’autoantologar-se, és a dir, d’espigolar entre els seus poemes fins a extreure’n un grapat —cent un, per ser exactes: «els anys que m’agradaria de viure, si el destí m’ho concedeix»— amb els quals, segons argumenta en el text introductori, s’ha proposat «fer un recorregut pel meu periple poètic, des dels inicis en els anys 70, quan encara era un estudiant de Filosofia i Lletres (Filologia Moderna), fins al moment actual (2018)».
Aquest treball de selecció d’entre l’obra pròpia pot semblar, d’entrada, de mal realitzar per l’eventual dificultat d’adoptar la distància necessària. Tanmateix, cal convenir que ningú com el mateix autor pot conèixer fins a l’últim detall la intrahistòria dels seus poemes; per brillant que sigui, cap exercici de «veure dins els versos» —per dir-ho a la manera fusteriana— no podrà copsar plenament el pols anímic, l’experiència i el propòsit íntim que han donat peu a la gestació i escriptura de cada poema. Vist així, pot ser que una antologia feta per l’autor pugui expressar la seva veu amb un nivell d’afinació difícilment assolible per una mirada externa.
I val a dir que la veu poètica de Jàfer es pot comptar entre les més distintives dins el paisatge bigarrat de la poesia contemporània en llengua catalana. Emprant una riquesa de formats exuberant, amb una esmolada intuïció per al maneig del lèxic i de la sintaxi i una capacitat sorprenent per descobrir vincles i referents per tibar el camp semàntic de les paraules (i què és, si no, el fonament de la bona poesia?), el del Ràfol de Salem ha anat bastint un edifici poètic al qual David Castillo s’ha referit com «una pràctica verbal atemporal d’indagar dins d’un territori que s’ha demostrat ric, dens i carregat de jocs i d’atenuades figures retòriques».
Orquídia 1974-2018 ha estat vehiculat per Edicions del Buc, un segell representatiu de l’entramat d’editorials petites i mitjanes que tenen com a prioritat la confecció d’un catàleg regit pel criteri de la qualitat literària. L’edició va ser mereixedora l’any 2020 del Premi Lira de poesia, concedit en el marc de la Fira Liberisliber.
Ordenada amb sentit cronològic i dividida en cinc apartats —cadascun dels quals reflecteix un període creatiu de l’autor i una determinada atmosfera vital i estètica—, l’antologia mostra l’evolució seguida al llarg de més de quatre dècades en les quals Jàfer ha reeixit a investigar amb una expressivitat discursiva que ha donat com a resultat una poesia personalíssima, capaç de crear sentit des del llenguatge: «Hem creat jardins escondits en paratges que hem de saber solcar amb la barca de plata»; «Serva l’amor dels dies estrangers que ara passen / en mars de quietud!»; o, també, «ara que estic desencisat de tots els encisos, / ara és quan puc permetre’m el luxós encanteri / de somiar totes les selves, / d’encisar-me en la llum de les acàcies»; i, encara, «No podré compensar el doll de les imatges / que enlluernen l’abisme on reboten els dies».
Cal felicitar-se, doncs, per l’aparició d’aquest volum, que constitueix un compendi raonat i significatiu de l’obra de Jàfer (allò que en anglès anomenen selected poetry) i que respon al criteri del mateix autor, amb el qual tornen a emergir amb potència alguns poemes antics que s’actualitzen i dialoguen en un discurs renovat que en fa palesa la vigència. Un festí per als seus lectors i una oportunitat excel·lent als degustadors de poesia que encara el coneguin poc o gens perquè puguin endinsar-se en l’univers fascinant de la seva obra.