Josep Piera ha escrit un llibre bell on explica les seves vivències en un període crucial per a ell i per a la cultura catalana. Es tracta d’un nombre acotat d’anys (1969-1974), viscuts amb la intensitat i l’apassionament de la joventut. Aquests anys són vistos i explicats des de la velledat —una paraula molt més bonica que no pas vellesa, massa gastada. La perspectiva de l’home gran que avalua la conducta del jove de vint-i-pocs confereix al text un cert to de balanç, de retiment de comptes, sense retrets ni autocomplaença. Al cap dels anys tots sabem que podríem haver fet les coses d’una altra manera, però si fos així, no seríem joves. En síntesi, aquest llibre és la narració d’un moment de gran transformació, que inclou molts canvis d’abast divers, ja sigui els que afecten l’escriptor mateix —canvi de vida personal, canvi professional, canvi de llengua poètica—, com els canvis polítics i socials del món. En paraules de l’autor: «Tot estava canviant. A València, a Gandia, i al món. I dins meu, també.» En definitiva, són les memòries que descriuen l’ingrés de Piera a la maduresa com a persona i com a escriptor.
El text té un inici torrencial, ple d’agudes reflexions sobre el pas del temps, la memòria i el record, amb un verb poètic i unes frases rodones, lapidàries, contundents. Em quedo amb aquesta: «Recordar és tornar a cordar bocins de la vida viscuda i fer-ne un collar de meravelles. O de fantasies». El llibre és aquest collar. Precisament, parlant de fantasies, el títol ja inclou l’adjectiu fantàstics per qualificar els cinc o sis anys que abasten els records. En tot cas, Piera no pot evitar que aquest epítet sigui llegit amb un cert to irònic, per més que ell pugui exhibir arguments poc refutables que l’avalen: l’assoliment d’una vida personal independent, la consolidació d’una relació de parella —amb la imprescindible i entranyable Marifé—, l’estímul de les amistats intel·lectuals forjades, el descobriment de la bellesa del futbol de la mà de Johan Cruyff, la publicació dels seus primers tres llibres de poesia en dos anys, els viatges amb un Mini amunt i avall, etc. El to irònic sorgeix pel contrast amb el color gris amb què sovint descriu València, el mateix color del dia que l’escriptor comença a escriure l’obra, just quan va fer setanta anys. També s’hi oposa la tristesa de ser testimoni de la mort d’amics, tant als setanta com al 2017, cosa que fa que l’autor hi reflexioni amb una lucidesa remarcable: «La mort és a la vida com el silenci a la música: en forma part i la nega».
Com que el text fa explícita la perspectiva del temps present en què escriu Piera, la realitat del moment emergeix de tant en tant. Un cas emblemàtic són els esdeveniments de Catalunya al voltant del referèndum del primer d’octubre, «la ‘qüestió sobiranista’ catalana, que cap govern estatal no vol entendre ni atendre. Ni si mana la dreta, ni si ho fa l’esquerra.» L’escriptor confessa que ho viu «quimerós de cap, i neguitós d’ànima. Per això pense que cal tornar a cridar LLIBERTAT en majúscules, com en aquells fantàstics setanta». La generació que va viure l’anomenada «transició» posa de manifest que encara cal continuar lluitant per la democràcia com durant la dictadura franquista.
El llibre explica, amb força detall, l’emotiu procés pel qual Piera esdevingué un escriptor intensament arrelat al seu territori immediat, al seu país, i a la seva llengua. Arriba a assegurar que «no es torna mai enlloc» i, en un llibre anterior, Seduccions de Marràqueix, ja havia dit que viatjar no és fugir i que ell anava de viatge per sentir-se viu en el temps, «no per perdre de vista el que tinc a prop, no per deixar darrere i en oblit qui sóc». Pel que fa a la llengua, l’autor va començar escrivint poesia en castellà, però com deia Joan Fuster dels «alacantins», Azorín i Gabriel Miró, també devia ser «un castellà fictici, un castellà evidentment ‘aprendido’, com deia Ortega y Gasset que era el d’Unamuno». Per a Piera —com per a qualsevol poeta—, les paraules són molt importants. Per això es demana: «Calia escriure la poesia en la llengua de la consciència, en la dels somnis, o en la del cos? La resposta la duria el vent, que deia Bob Dylan. Què fer? No ho tenia clar». Doncs, és curiós perquè aquest interrogant del poeta m’ha fet pensar en Aribau i allò de «Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit, | En llemosí li parl, que llengua altra no sent, | E ma boca llavors no sap mentir ni ment, | Puix surten més raons del centre de mon pit». Mostra que al segle XX els nostres escriptors encara arrosseguen dubtes sobre la llengua. En el cas de Piera, hi ha una paraula que desencadena l’adhesió al català com a llengua poètica: «per a mi hinojo no suggeria res, però ‘fenoll’ se m’enganxava a la pell quan corria pels bancals de la Drova, i bevia aigua fresca de la font fent un cocó amb les mans per evitar engolir una sangonera». Sens dubte, la resposta a l’interrogant dels primers anys setanta no la va dur el vent; la resposta era en la sentor del fenoll (o del fonoll).