Autoria: Xavier Aliaga
Títol: Ja estem morts, amor
Editorial: Angle Editorial, Barcelona, 2021
Pàgines: 220

Una data tràgica, 08.04.16, quasi amb ressonàncies numerològiques internes, que marca un abans i un després en la vida d’unes persones. Un punt final i un punt de partença. Un llibre que vol aprofundir en la indagació sobre el dolor: com pair allò impaïble? Com fer habitable la catàstrofe de la pèrdua d’éssers estimats? Un llibre tristíssim, però en cap cas depriment; més bé d’una tristor i un dolor tan cruament descrits, tan nus i frontals, que arriben a resultar reconfortants, tendres i, en bona mesura, esperançadors: seguim junts endavant, malgrat tot, compartint el dol. Quasi diríem, si es permet la fusió lèxica, que la història té molt de cant d’amort. El gir copernicà final de la novel·la suscitarà reaccions diverses entre el públic lector: des de la sorpresa inesperada, a considerar-lo sobrer i innecessari o, fins i tot, trampós.

De ben segur, en tot cas, la nova novel·la de Xavier Aliaga no deixarà indiferent ningú. A banda de la duresa dels fets narrats, té una prosa irresistible que ens espenta endavant com la vida mateixa. La narradora, Anaïs, setze anys, se’ns presenta com a omniscient pel fet d’haver mort. Com si la mort i l’omnisciència anaren de la maneta. Anaïs ens anirà desgranant tot un entramat familiar i d’amistats, amors, fílies i fòbies, abans de i especialment després del crash, els esforços per tirar endavant encara que la tragèdia ens marque per a sempre. I enmig de tot, els problemes d’incomunicació entre pares/mares i fills/filles, i la possibilitat que es faça massa tard per a remeiar-los.

Entre molts més temes, el llibre fa una interessant reflexió sobre la memòria com a mitjà de supervivència a la mort, una manera en què els humans sentim que podem ser lleugerament immortals si algú ens recorda: evitar morir del tot. En fi, el que en llatí es diria fama, és a dir, que parlen de tu recordant-te, i en l’acte de parlar de tu, reviscolar-te momentàniament. És aquest el motiu pel qual les tombes romanes es posaven als laterals de les vies d’entrada a les poblacions, amb epitafis que exhortaven el caminant a parar-se i llegir-los i reviure així el difunt, d’aquella manera que no es pot tocar però és tangible. I, és clar, la majoria dels epitafis romans tenen també el missatge imprescindible i complementari del record immortal: l’exhortació a viure ací i ara, el carpe diem, que és realment l’únic que tenim, l’únic espai real d’actuació: atorgar-li alguna mena de sentit al curt termini, i no viure un temps prestat, buit. Per això la mort i la vida van tant de la maneta, i es pot reviure en la mort mitjançant el record, però també, i és potser el més tràgic, pots estar mort en vida i no adonar-te’n.

En un altre ordre de coses, però de manera molt vinculada al contingut del llibre, Ja estem morts, amor és una autèntica delícia estilística, amb una prosa tan fluïda i atractiva que quasi contradiu tots els entrebancs que descriu. Està dividit en quatre parts amb títols (Vida, Crash, Abisme, Extinció) més la Desconstrucció final. Els capítols tenen títols també, títols monosil·làbics molt ben triats. Diríem que el llibre té un poc d’Estellés i un molt de Fuster.

D’Estellés trobem un cert diàleg, casual o no, amb el Coral romput: Ara que estic a punt d’estar més trist que mai. Ara que em resistesc dèbilment a estar trist… Són tristors diferents, certament: el llibre d’Aliaga no es resisteix a estar trist en absolut: afronta la tristor. Mentre escric, mentre tracte de no morir del tot… També Anaïs fa reflexions sobre el record immortalitzador… La vida cada dia ens ofereix problemes. No és possible resoldre’ls. Sempre en queden alguns que no es poden resoldre. I es van acumulant. Residus de problemes. Uns tristíssims residus. Són residus que duem entre el pit i l’esquena. No pesen. Es noten de vegades. Es noten en tot cas en l’accent de la veu, en la manera de parlar d’un quadre, d’una música, d’un poema o d’un fet qualsevol… Ens recorda frases d’Anaïs, com per exemple Tot havia adoptat un significat distint: els gestos, les paraules, els silencis, el frec de la dermis, o Una bellesa esmorteïda per alguna ferida molt profunda. En tot cas, el llibre d’Aliaga conté molta més esperança que el Coral Romput del nostre tristíssim poeta Estellés.

També hi ha molt d’estil de Fuster en l’estil d’Anaïs i, especialment, en la narració precisa, clara, molt en present i fins i tot en futur, frases incisives i aforístiques que, si no fora una ficció d’Aliaga, farien d’Anaïs una jove promesa de les nostres lletres. Resulta molt colpidor l’ús abundant de l’el·lipsi, l’el·lipsi que provoca precisament el tabú, el silenci del tabú: Molts no saben que, Uns nervis endurits com a pedres des del dia que, Un altre Nadal sense, Aquells maleïts anys abans de… Curiosament el que descriu Anaïs sobre l’estil periodístic de sa mare Minerva s’adiu prou bé a l’estil d’Aliaga: Tenia una escriptura sòlida i imaginativa, capaç de comunicar complexitats sense caure en malabarismes.

En conclusió, la nova novel·la de Xavier Aliaga és una lectura molt recomanable, molt grata de llegir, molt dura també, commovedora i tendra, i convida a reflexions universals sobre la nostra humaníssima mortalitat.