Ricard Camil Torres Fabra és un veterà i solvent investigador ben conegut que ha dedicat els seus esforços a l’estudi de la societat rural valenciana des dels començaments del segle XX fins al franquisme, i ha donat, a més, molta importància a testimonis orals. Al llarg d’obres com ara Autarquia i estraperlo. L’economia en un espai rural del País Valencià (2005) o Un silenci extens. El franquisme a la Ribera Baixa (1939-1962) (1995) ha contribuït decididament a traçar l’ambient i el teixit social en el qual es van coure una bona part de les convulsions socials que el País Valencià va viure durant el segle XX, els seus orígens i la consolidació i desenvolupament de les forces en conflicte.
A Quan les masses feien història. La Ribera Baixa, 1890-1939 concentra els seus esforços en dibuixar la conflictiva societat d’aquesta comarca del cor del País Valencià en aquests anys decisius, especialment al voltant dels municipis de Sueca, Cullera, Sollana i Albalat. Com escriu a les primeres pàgines del llibre, en certa mesura aquesta comarca, ben comunicada amb la ciutat de València, entre l’horta dels tarongers i la marjal arrossera pot ser llegida com una mena de microcosmos representatiu del país.
En aquest sentit, el llibre aconsegueix plenament els seus objectius i hi trobe sobretot dos importants punts forts. D’una banda contribueix a trencar determinats llocs comuns al mostrar el ric teixit associatiu de la comarca, en expansió i complexització durant tot el període, festiu, d’esplai, amb clubs esportius, teatres i diverses publicacions, però també polític i sindical. Això ens parla de la consolidació d’una societat civil i d’una opinió pública en procés de consolidació, d’«una societat més moderna i menys manipulable del que tradicionalment s’ha dit». És a dir, les masses feien la història, de vegades de manera confusa, però també amb una creixent organicitat, amb els trets ja reconeixibles d’una forta societat civil.
D’altra banda, en detallar la complexa composició social contextualitza adequadament els esclats de violència revolucionària amb uns objectius clars que es van produir durant el període, com ara els fets de Cullera de 1911 i el moment revolucionari de l’estiu de 1936. Malgrat l’existència de grans, mitjans i xicotets propietaris, el llibre assenyala l’existència d’un ampli sector de proletariat agrícola, amb treball estacional i en el límit de la fam, «ja que gran part de les seues activitats es reduïen a la sembra i la sega de l’arròs (tres mesos a l’any)», d’una extrema vulnerabilitat i exposat a les veleitats del clientelisme caciquil: «Els patrons, una vegada replegada la collita, contractaven els obrers arbitràriament negant-se a donar ocupació als obrers sindicats». Eixe escenari de desigualtat social extrema, unit a la prepotència agressiva de les classes dirigents vinculades a l’estructura caciquil de la Restauració («En 1934, els treballadors del Sindicat de Regs demanaven un duro d’augment salarial esgrimint que no podien mantenir els seus fills. Un gran propietari suecà respongué que feren com els gossos, que, si tenen set cries i sols poden alimentar-ne tres, en tiren la resta a la séquia»), ve a explicar la virulència dels esclats de violència quan n’hi ha. És interessant en aquest sentit la manera com sense amagar els estralls d’aquesta violència també la situa en els termes exactes, lluny de la magnificació retrospectiva que va dur a terme el franquisme.
Per altra banda he de dir també que he trobat a faltar un poc més de facilitats per al lector. Crec que la Institució Alfons el Magnànim pot fer una excel·lent tasca de divulgació, perquè és molt important i desitjable que el que aquest llibre planteja siga conegut per un sector més ampli de la població. En eixe sentit, encara que per moments és llegidor, crec que el llibre es queda en una mena de mitjan camí amb un text acadèmic pur i dur i pot resultar una mica expulsor de lectores i lectors.
A més, encara que el títol fa referència al període comprés entre 1890 i 1939 hi ha una certa descompensació en l’espai dedicat als diferents períodes. Més detall en la descripció d’eixe moment inaugural que explica tantes coses que van ser les dues primeres dècades del segle XX haguera probablement sigut desitjable. En eixe sentit s’aprecia un criteri una mica inescrutable pel que fa als excursos narratius. Es poden narrar xicotetes anècdotes molt significatives extretes de fonts orals, moltes d’aquestes, per cert, en les notes al peu, però un dels moments climàtics del període, els esdeveniments de Cullera de 1911 no apareixen ni relatats ni contextualitzats amb el detall que possiblement haguera sigut desitjable. De la mateixa manera en alguna ocasió es narra dues vegades la mateixa anècdota quasi de manera literal, però una volta en una nota al peu i una altra en el cos del text.
En resum, malgrat aquests detalls esmentats, es tracta d’un llibre ben interessant i il·luminador, un pas més en la necessària recuperació del teixit social d’aquest anys, la base de l’important camp cultural i ideològic de començaments del segle XX que haguera pogut significar la modernització i els avanços decisius en justícia social i que malauradament va finir als fossars comuns, a l’exili, i fins i tot, com va ser el cas d’alguns riberencs, als camps de concentració nazis. Una necessària arqueologia d’una antiga esperança que ens ajude a entendre qui som com a societat, d’on venim i quins problemes seculars queden encara per resoldre o són l’arrel d’altres problemes nous.