En El conte de l’alfabet, Xènia Dyakonova aconsegueix crear un espai de diàleg entre el passat i el present, entre la llengua russa i la catalana, guiant els lectors pels misteris de l’imaginari social soviètic i postsoviètic. Després d’una ja consolidada carrera en l’àmbit líric, l’autora irromp en el món de la prosa narrativa i obté el Premi Núvol 2022 amb aquesta obra de caràcter autobiogràfic, fruit d’una col·laboració prèvia amb la revista L’Avenç. L’estructura hàbilment configurada aporta agilitat al llibre i les anècdotes pertanyents a la memòria personal i familiar de Xènia ajuden a contextualitzar els aspectes de la societat russa que s’hi expliquen. Sense tractar-se d’un conte ni d’un alfabet, el llibre està replet d’històries i ens submergeix en un món ple de lletres i sons, desconeguts per a la majoria dels lectors.
Cada capítol està encapçalat per una de les 33 lletres de l’alfabet ciríl·lic, el corresponent a la llengua materna de l’autora, seguida d’una paraula que, al mateix temps, dona pas a un tema relacionat amb la cultura russa. S’expliquen certs conceptes que manquen d’un significat específic en altres idiomes, com, per exemple, el mat, referit al lèxic groller i obscé «que les elits il·lustrades consideren patrimoni exclusiu de l’escòria de la societat», o com el khamstvo i la intel·liguèntsia, termes que el famós escriptor Nabokov ja havia intentat explicar en les seues classes de la Universitat Cornell (Estats Units) aparentment sense èxit. S’hi descriu amb orgull l’herència cultural russa en esmentar grans escriptors i escriptores com Puixkin, Gorki, Óster, Bulgakov, Blok, Mandelstam, Akhmàtova o Dovlatov, a compositors com Rakhmàninov o Xostakóvitx, i a pintors com Filónov. No obstant això, també hi té cabuda una reflexió crítica sobre la societat russa, i fins i tot dins del món literari, com podem veure en el capítol de la «Gue de grafòman».
Amb El conte de l’alfabet ens adonem que el pessimisme, el prejudici i la por són tres constants que travessen la societat russa. Les diferents experiències, viscudes tant per la mateixa autora com pels seus coneguts, confirmen que l’autoritarisme ha deixat estralls i continua fent fallida les llibertats de l’individu, imposant-li patrons classistes ancorats a un profund sentiment d’inferioritat. No per casualitat s’acudeix a referents culturals que van ser exiliats o castigats pel seu propi govern. Xènia vincula el present amb relats del passat, com ocorre en la història entrellaçada entre una jove empresonada per manifestar-se en contra de «l’operació militar especial a Ucraïna» i el llibre que aquesta portava amb ella, que havia sigut traduït pel rebesavi de la pròpia Dyakonova, que també va ser retingut per les autoritats molts anys enrere.
Per a les persones que compartim imaginari amb Xènia, aquest llibre pot arribar a funcionar com una espècie de déjà vu. En llegir-lo, acompanyem la narradora en els seus passejos pels carrers de Sant Petersburg, en les seues classes de piano del conservatori, en les seues visites al museu de l’Hermitage, en els seus patiments a l’escola per culpa de les professores que seguien mètodes soviètics, etcètera. En el meu cas, El conte de l’alfabet m’ha fet sentir enyorança i tristesa al mateix temps, i més tenint en compte l’època per la qual està passant la comunitat russa ara mateix. Aquests «records» o «ensomnis» que desperta Dyakonova en els que hem viscut a Rússia i els que hem passat per experiències semblants a les de l’autora, són com una ombra que ens persegueix i ens envia senyals des d’un passat compartit, encara que ja llunyà en certs casos. D’aquesta manera, les històries del llibre, malgrat ser personals de l’autora, s’incrusten en la memòria col·lectiva del seu país. Xènia trasllada amb gran exactitud l’essència de la societat i del pensament rus; i les paraules i les situacions que tria per a cada capítol no podien ser més encertades.
Més enllà de ser un llibre en el qual s’intenta traduir la cultura soviètica i postsoviètica, El conte de l’alfabet és el resultat d’un exercici de memòria que interpel·la, que descompon i analitza un passat que continua formant part de moltes vides. La melancolia que emana del text revela aquest doble sentiment de fascinació pel passat (encara que no íntegrament, és clar) i pena pel present. En paraules de la mateixa autora: «Només ara que Rússia està en guerra i no tinc més remei que projectar la nostàlgia acumulada sobre un plànol de Sant Petersburg penjat al passadís, començo a ser conscient de la vida immensament rica que havia tingut aquest barri molt abans que jo nasqués».