«Des del mes de setembre de l’any passat no he fet res més que esperar un home: que em truqués i vingués a casa meva». Amb aquesta frase condensa Annie Ernaux (Lillebonne, 1940) el seu romanç clandestí amb A., un diplomàtic de l’Est casat. Ho fa en Pura passió, una crònica febril i esmolada publicada per Angle Editorial i amb traducció de Valèria Gaillard.
En poc més de setanta pàgines, la Premi Nobel de Literatura de 2022 dissecciona cada cantó del seu desig. Un deliri que es cola sota la seua pell, que inunda i transforma. Una passió que dona sentit als seus dies, que modifica la seua percepció del temps i de la seua pròpia existència, del seu lloc al món i del que hi esdevé. «Res no tenia sentit, llevat del moment en què estàvem junts fent l’amor. I encara així estava obsessionada pel moment de després, en què se n’hauria anat. Vivia el plaer com un dolor futur», narra l’autora de títols com Els anys o L’esdeveniment (també a Angle). No s’aborda ací una folia adolescent, sinó l’entrega d’una dona de cinquanta anys a l’abisme dels fervors insaciables, a l’obstinació amorosa i carnal.
Pura passió és un llibre sobre el desig desenfrenat, sí, però també sobre l’espera i l’absència. Sobre el temps que transcorre entre una trobada amorosa i la següent, entre una telefonada i una cita. Sobre la sensació de sentir-se «embruixada» pels instants previs a l’arribada de l’amant. La seua és una espera que consumeix, però que també exerceix de motor vital. És per això que qualsevol activitat es converteix en «la manera de passar el temps entre dues trobades. Jo era tan sols temps escolant-se o temps passant a través meu».
Autodenominada etnòloga de si mateixa, Ernaux no busca ací explicar la seua passió, «això suposaria considerar-la com un error o un trastorn a justificar», sinó exposar una experiència colpidora. Així, redacta sense prejudicis, culpa, voluntat exhibicionista o victimisme. Narra el seu periple amb aclaparadora sinceritat, sense ocultar els detalls menys edificants ni edulcorar la seua vivència. I és ací on el seu relat viatja de l’anècdota individual a l’experiència compartida, de la introspecció a la col·lectivitat: «Em pregunto si no escric per saber si les altres no han fet o sentit coses idèntiques i, si no, perquè trobin normal el fet de sentir-les. Fins i tot, que les visquin al seu torn oblidant que un dia les han llegit en alguna banda».
Com de costum en la seua obra, Ernaux empunya en aquest llibre una prosa depurada, sòbria, quirúrgica, però audaçment expressiva. Una escriptura que, segons ella mateixa ha dit, actua com un ganivet. De fet, Pura passió és també una breu guia sobre el procés de la creació literària i les seues bastimentades. «Em sembla que l’escriptura hauria de tendir a això, a la impressió que provoca l’acte sexual, aquesta angoixa i aquest estupor, una suspensió del judici moral», reflexiona l’autora. La construcció textual es converteix en un exercici que dota de sentit els episodis travessats, un mecanisme per a reviure aquesta fogositat ja marcida: «Tanmateix, quan em vaig posar a escriure, era per romandre en aquella època en què tot, des de la tria d’una pel·lícula fins a la d’un pintallavis, avançava cap a un mateix sentit, envers algú […]. També era produir un dolor que substituïa l’espera d’abans, trucades telefòniques i cites».
Hi ha qui ha considerat aquest llibre una frivolitat, una obra superficial, però en realitat, es tracta d’una radiografia sobre les entranyes de la condició humana quan es rendeix davant les seues pulsions atàviques. «Gràcies a ell, em vaig apropar al límit que em separa de l’altre, fins al punt d’imaginar de vegades traspassar-lo. He mesurat el temps d’una altra manera, amb tot el meu cos».
En aquest retrat descarnat del plaer i el dolor, Ernaux cartografia el luxe d’entregar-se lliurement a una passió, de perdre-s’hi. I de constatar finalment que l’essencial en aquest enamorament no era tant el destinatari, l’altre com a subjecte amorós, sinó la capacitat d’habitar l’existència de la forma més intensa possible. «He descobert de què podem ser capaços, és a dir, de tot. Desitjos sublims o mortals, absència de dignitat, creences i comportaments que em semblaven disbarats en els altres mentre no era jo mateixa qui hi recorria. Sense saber-ho, ell m’ha arrelat més al món».
L’obsessió que desgrana Ernaux en aquest text et fa explorar les teues fronteres i interrogar als teus fantasmes. Però també et connecta amb la vida d’una manera profunda, radical i estripada. Com ho fa la literatura més punxant.