Autoria: Mònica Richart
Títol: La dona invisible
Editorial: Edicions del Bullent, Premi Soler i Estruch, Picanya, 2022
Pàgines: 160

Amb la ressenya de La dona invisible, de Mònica Richart, faig la meua primera col·laboració amb la publicació Caràcters. Començaré fort, amb una queixa per eixes sinopsis aterridores que, amb tot el lleu, t’espatllen el factor sorpresa de la lectura. Així, el repte és no fer cap espòiler de la trama. Solc comentar-ho en les presentacions:  Acostume a no llegir mai la sinopsi d’un llibre, per tant, tampoc no aconselle llegir les meues. Compre llibres perquè conec l’autoria o perquè me’ls han recomanat i sols quan vaig sense una idea fixa puc llegir un parell de línies, amb això i una bona portada (n’hi ha que per elles mateixes ja són ben aclaridores) en tinc prou.

En aquest cas, haver guanyat el Premi Soler i Estruch de Castelló, 2021, és també un bon motiu per comprar-la; que l’autora siga Mònica Richart, n’és un altre, per la seua trajectòria ascendent.

La dona invisible té una portada-sinopsi que m’agrada, si saps llegir la il·lustració d’Elga Fernández ja perceps què pots trobar al seu interior. Es tracta d’una novel·la senzilla però àgil, i colpidora, d’eixes que pots acabar d’una tirada. Al dir senzilla no estic devaluant-la, tot el contrari, Mònica Richart ha sabut teixir una història plena de tendresa, amb un personatge com Mihaela que és tot estelles, que la mantenen a la defensiva. L’autora aconsegueix atrapar-nos des de la senzillesa d’una vida comuna. De vides anònimes i anodines, que passen sense causar grans estralls, també es pot traure un bon rèdit literari, com és el cas, i ací està la dificultat. La Mihaela de Mònica Richart em porta a la Maggie May de Lucia Berlin, si no hagueren estat una a València i l’altra a Oakland i hagueren coincidit en el temps i l’espai, de segur que haurien estat bones companyes, però sense afalacs. Reivindiquem, doncs, eixes dones invisibles i fem-los una ullada, perquè també tenen molt a mostrar.

Ironitza sobre un món (una conselleria) que no ens para tan allunyat, amb la seua classe política que busca, coste el que coste, aspirar a cotes més altes de poder; un espai per on transiten, també, personatges de tot tipus, des de funcionaris fins a becaris o personal de la neteja. No cauré en el tòpic de qualificar Mihaela com una heroïna sense capa, perquè no ho és. És una lluitadora que ha hagut de patir molt per tirar endavant, i que ara, a les portes de la vellesa, es troba, definitivament, fora de lloc. Josep Iborra, a Breviari d’un Bizantí, ens diu: «Impossible començar de nou. Sempre continuem d’una manera o altra». El problema ve quan el camí se’ns torna esquiu i avançar se’ns fa massa feixuc, aleshores és quan les decisions han de ser més reflexives, perquè una errada pot resultar fatal.

La dona invisible ens parla de pors, la protagonista s’ha d’enfrontar a un futur incert i un cop, davant el mirall, ha de decidir quin és el pas següent que cal fer, amb totes les conseqüències. Ens fa reflexionar sobre la soledat i la necessitat de diàleg i de  la importància de recolzar-nos en les persones que tenim a prop, a les quals d’una manera o altra els importem. Mònica Richart, ens parla d’hipocresia, de traïcions i d’enveges, i alhora d’empatia i de solidaritat. Amb molta elegància, ens posa sobre la taula un dels  problemes més grans de la societat actual: la depressió.

És, en definitiva, una d’eixes novel·les imprescindibles perquè fan noves persones lectores, per la seua prosa directa i pròxima, per la seua sinceritat. Recomanable per a tothom, però sobretot, ideal per a qui busca enganxar-se a la lectura, perquè hi trobarà una porta d’entrada a la literatura que els farà gaudir des de la primera pàgina. Amb capítols curts que conviden a seguir, amb la durada justa per comprovar com és això de volar llegint. La dona invisible, ens trau un somriure còmplice, ens encongeix el cor, ens fa implicar-nos-hi i prendre-hi partit. Un llibre ideal per a instituts, per la seua trama reflexiva, que es presta al debat i a posar en comú els nostres dubtes, les nostres pors i els nostres desitjos.

La novel·la comença així: «Les dones de la neteja sabem fer-nos invisibles», amb tot, sempre hi ha els matisos, si no, endinseu-vos-hi i jutgeu-ho vosaltres, la lectura no us decebrà.